Passejant per Roma

Pràcticament tots els dies que he estat a Roma, he acabat passant pel Campi di Fiori on fou cremat, fa mica més de quatre-cents anys, Giordano Bruno per  defensar l’heliocentrisme i la infinitud de l’univers. Si San Pere és el centre del catolicisme romà i universal, aquesta plaça popular és el cor de la Roma Republicana i laica. Podria fer algun elogi de l’heroi del pensament lliure però la veritat és que em queda una mica lluny. No he tornat o obrir cap llibre de Bruno des del anys de la facultat quan feia història del renaixement i si ens els meus primers anys de docència encara en feia alguna referència, fa temps que les vaig suprimir en el meu afany simplificador. Així, em va resultar més emocionant el retrobament amb un altre personatge de la història del pensament tot i que no es tracti exactament d’un filòsof. Visitant les estances del palau Corsini al Trastevere per veure la seva col·lecció d’obres d’art, vaig saber que aquell palau fou la llar de la Reina Cristina de Suècia, l’alumna i mestressa de Descartes, després de la seva abdicació de la corona sueca. Un oportú cartell informa de l’estança on va trobar la mort després d’un llarg exili de 35 anys, el 19 d’abril de 1689 (és a dir, demà farà 325 anys), la informació inclou una declaració de la mateixa Cristina:  Sono nata libera, vissi libera, e moriró liberata”. Fou enterrada a Sant Pere i aquest fet fa pensar a la inverificable, però atractiva, tesi de Grayling, segons la qual la veritable ocupació de l’ aparentment desocupat Descartes fou la de fer d’espia pels jesuïtes i el vaticà.