Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 30 de novembre del 2024

Gli occhiali d'Oro

 

Philipe Noiret fou el doctor Fadigati a la versió cinematogràfica que em posaré a buscar un dia d'aquests

    Gli occhiali d'Oro és una novel·la de Giorgio Bassani, un autor que vaig descobrir no fa gaire. Com és habitual a la seva obra la novel·la s'esdevé a Ferrara a la dècada dels anys vint i trenta, resolent-se molt poc abans de la promulgació de les lleis racials,  concretamenten el moment en què un alt càrrec feixista anuncia que no hi haurien mai lleis racials a Itàlia. L'obra està narrada per un jove del que no sabem el nom, de classe mitjana i jueu, i es centra en el figura d'Athos Fadigati un metge venecià, otorrinolaringòleg, establert a Ferrara, que primer desperta l'admiració de la societat ferraresa pel seu refinament, després comença a esdevenir sospitós quan lligant caps hom sospita de la seva homosexualitat i finalment queda en evidència quan comença una relació, que no pot ni vol amagar, amb un company jove del narrador, un estudiant de polítiques anomenat Deliliers, el qual només busca prendre avantatge del doctor. El narrador inicia un apropament en el darrer moment mogut en part per la compassió pel doctor que prenia cura de les seves malalties infantils, però també per la solidaritat, perquè intueix que en la seva condició de jueu li espera un destí de marginació semblant. Tanmateix no pot evitar el suïcidi de l'infortunat doctor a les aigues del riu Po. Com a la resta de novel·les la descripció de Ferrara i del moment històric que s'estava vivint resulta del màxim interès. Bassani és un molt bon narrador i crec que utilitza de manera bella la llengua italiana. Parlant de l'anterior llibre que vaig comentar aquí parlava d'una lectura plaent i això segueix valent plenament per a aquest llibre. La seva escriptura, com ja deia parlant del Finzi-contini, resulta commovedora segurament per l'adopció d'una perspectiva temporal, narrant sempre des d'un temps molt posterior a l'acció on la indulgència resulta necessària i allò realment substancial és el record com darrera expressió d'amor o, com a mínim, de reconeixement.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.