Marco, la verdad inventada

        

         Marco és el film d' Aitor Arregui i Joan Garaño estrenat aquest any sobre la figura de l'infame Enric Marco, l'home que es va fer un nom com a supervivent dels camps de concentració alemany tot i que no va ser-hi mai. La figura ha estat molt explicada i Javier Cercas li donà quasi totes les voltes possibles al seu llibre, el impostor. El film no té una estructura lineal, sinó que va inserint flash-backs que ajuden a la definició del personatge. Marco era un farsant que va enganyar quasi tothom durant molts anys. Sabia fer molt bé el seu paper i per això el film requeria un actor extraordinari, cosa que troba en el treball d'Eduard Fernández. Físicament Fernández és del tot convincent i sembla haver mimetitzat la figura, perfectament recordable, d'Enric Marco. Emocionalment també resulta convincent en el retrat d'un egòlatra absolutament fora de mida, però també un ser humà confús, vulnerable i no mancat de bones intencions. El film mostra sobretot l'any 2005 quan ell està a punt de tocar el cel de la seva glòria personal fent el discurs inaugural de l'aniversari de l'alliberament de Mathausen en la delegació encapçalada per José Luís Rodríguez Zapatero, tot i que fou llavors quan es revela la seva impostura i va poder ser apartat en l'ultim moment. Es mostren també els darrers anys, on ell mai deixà de defensar la seva "veritat" i de reivindicar la seva tasca. Alguns dels seus arguments eren molt peregrins, com que Cercas no havia escrit res de decent des de Soldados de Salamina, d'altres no tant. Jo crec que cal pensar el que ens diu quan assenyala que si fou tan fàcil enganyar tothom era perquè la gent volia d'alguna manera ser enganyada. En una de les escenes ell apareix, de manera molt efectiva cal dir-ho, fent una xerrada a un Institut. Sempre va tenir molt èxit perquè oferia el que els professors volien. Al capdavall, si tot és relat, d'alguna manera tot acaba sent ficció. Curiosament mentre veia el moment en que la seva dóna li preguntà quina és la seva lluita a un Marco que diu que ell mai no l'ha deixada, jo vaig pensar en un altre català una mica més jove, però no gaire, al qual seria oportú fer-li la mateixa pregunta: Jordi Pujol Soley. Hi ha interessants paral·lelismes entre les dues vides que bàsicament es poden resumir en la construcció d'un personatge per tal de nodrir una egolatria fora de mida i justificant-se en un compromís ideològic que no acaba d'amagar que no hi ha compromís més enllà del culte a un mateix. És cert però que una possible diferència és que Marco mai va treure profit personal de les seves mentides.