Breve historia del ferrocarril español

 

        Al TNC veig la Breve Historia del Ferrocaril español, tot i que l'espectacle va ser estrenat a Madrid per la compañia tradicional del teatro clàsico, l'origen és indubtablement català, doncs l'autor és Joan Yago, l'home responsable dels textos de la Calòrica i del que aquest any vaig veure la finíssima i estupenda Breu introducció al Western. Sí a les obres de la Calorica i a l'esmentada introducció al Western es fan molt paleses les inquietuds político-socials de l'autor, breve historia del ferrocarril és un text situat del tot en l'àmbit del teatre polític tot i que com per exemple al seu primer èxit amb la calòrica, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, es recolza en un exercici de divulgació històrica. Si allà parlàvem de la primera reina Isabel, aquí és protagonista la segona, la de los tristes destinos, que li deien i també la seva mare, la vídua de Ferran VII que fou la reina regent durant la infància de la nena coronada reina als tres anys. La primera és l'actriu Paloma Cordoba i la segona Esther Isla, tot i que totes dues fan molts més papers ja que son les úniques actrius a l'escenari. L'obra en principi ens parla de trens durant el període del regnat d'Isabel II. La construcció del ferrocarril fou l'oportunitat de desfermar una onada de corrupció institucional, molt més relacionada amb la mare que amb la filla, la qual segurament mai no acabà, tampoc volgué, d'entendre el que tenia al seu voltant. La construcció va servir per buidar les arques públiques, conseqüència d'una política de subvencions demencial, i acabar amb una bombolla que esclatà el 1866, quan es feu evident que s'havia fet una xarxa ambiciosa i extensa sense que hi haguessin ni viatgers, ni mercaderies per transportar. Mentre expliquen la història però van emergint paral·lelisme amb un altre Borbó més recent també interessat a fer negocis amb trens, obligat a sacrificar un progenitor pel bé del país, (Maria Cristina la mare de Isabel deixà Espanya després del pronunciament de 1854 per evitar ser jutjada perquè fou la condició imposada a Isabel per mantenir la seva corona) i una certa dificultat per entendre la diferència entre els diners públics i els privats. L'espectacle és molt divertit i funciona molt bé no només perquè Yago és un autor amb molt ofici a hores d'ara, sinó perquè la interpretació de les dues noies és plena de dinamisme i simpatia, establint ràpidament molta complicitat amb el públic. Un cop acabada l'obra, la veritat és que allò que explica no és gens divertit. Des del 1975 no he deixat mai de llegir que la monarquia és garantia d'estabilitat i continuïtat històrica. En els segles XIX, XX i XXI de tots els Borbons regnants, només un, Alfons XII, no va perdre mai la corona i només dos, el fill d'Isabel i el seu pare, han mort essent reis. No compto, és clar, el rei actual. Dir que això és continuïtat històrica i estabilitat, és una afirmació difícilment satiritzable.