Bérénice (Isabelle Huppert à Girona)

 

            Els personatges de les primeres obres de la nostra literatura van tenir el privilegi de trobar-se cara a cara amb els Deus. Després que aquest deus morissin de riure per la pretensió que tenia de ser únic un de províncies, aquesta situació s'ha donat molt rarament. Però el diumenge jo vaig viure l'experiència més propera possible a veure una deesa veient la representació del Bérénice de Racine que Isabelle Huppert ens va oferir diumenge a Girona. Bérénice és la història de la reina jueva amant de Titus, el fill de l'emperador Vespasià. Quan aquest mor Titus n'és l'hereter, però ha de renunciar al seu matrimoni amb Berenice perquè el Senat romà no pot permetre la sobirania d'una monarca estrangera. És una tragèdia intensa però amb molt poca acció. No hi ha cap desafiament a l'ordre de l'univers, sinó només a la tradició política romana. Castelluci diu que tot està bloquejat i és cert perquè cap personatge fa cap mena de desplaçament sobre la seva situació inicial. Racine de fet afirmava que volia una obra purament humana centrada en la contraposició del patriotisme i la passió amorosa individual, cosa que li permetria oferir una tragèdia el més essencial possible. El director Romeo Castelluci ha recollit en part aquest esperit doncs la seva representació prescindeix dels parlaments de Titus i el seu rival Antíoc. Només Bérénice té veu en l'escenari, mentre que els seus dos pretendents apareixen com figurants junt amb el Senat de Roma. Això no vol dir que l'espectacle tingui res de senzill. Només sentim la veu de Huppert però envoltada d'un fons sonor molt treballat per Scott Gibons que barreja música, sons diversos i la veu distorsionada de Huppert cap al final i recolzada per una il·luminació que es defineix com a fil narratiu.

            Segons la Wikipedia Huppert té ara 71 anys. Imagino que no és una data equivocada, però tal i com es va mostrar diumenge potser tampoc és fals dir simplement que ha assolit un status que li permet no tenir edat. Comença en un estat de serenitat en el que la rotunditat del vers alexandrí és ben palpable i progressivament la seva intensitat creix a mesura que la per ella inesperada decisió de Tito es fa més evident. Al final, amb l'assumpció de la seva expulsió de Roma i després del darrer parlament, s'aixeca el vel que ha cobert l'escenari tota l'obra i Isabelle- Bérénice es dirigeix als espectador per demanar-nos que no la mirem més. Es un dels moments més colpidors que mai he viscut a cap teatre.