Breu Introducció al Western

 

            Breu introducció al western és l'obra de Joan Yago que es representa aquest mes al petit teatre Flyhard del barri de Sants. Joan Yago és l'autor de les obres de la calòrica i aquest curs ha estrenat també al TNC, entrevistes breus amb dones excepcionals. Possiblement aquest és el més fi dels dels seus textos. Ens explica la historia de quatre homes. Dos d'ells, pare i fill conviuen en un pis. El fill té vint i cinc anys ha acabat la carrera, està sense feina i té molts temps per omplir. El pare, vidu des de fa dos anys, és funcionari de la Seguretat Social i es veu embolicat en un afer sinistre quan li comunica a un ciutadà que li ha de suspendre un subsidi i l'interfecte decideix primer agredir-lo i després, al vespre,estavella el seu cotxe contra la cafeteria veina de l'agència quedant en coma. Aquests fets generen un moviment ciutàdà de protesta contra l'administració i el pare queda del tot aclaparat e incapaç de manegar la situació. El quadre familiar el completa el tiet, un home que només sembla dedicat a practicar tota mena de teràpies i que està millorant des de que ha descobert que la seva font de stress era el Ioga i l'avi que té Alzheimer i viu a una residència que deixa un cop a la setmana per anar amb el seu net a la filmoteca a veure els films d'un cicle anomenat breu introducció al western

            L'obra comença amb tres dels actors a l'escenari cantant, com al darrer film d'Erice My rifle, my pony and me de Rio Bravo (també un film sobre quatre homes, tot i que com aquí la cançó només la canten tres). Després veiem les escenes dialogades entre els personatges que ens expliquen la història i alternant amb moments en que l'avi, evidentment els que menys interactua amb els altres, fa de speaker sobre un fons projectat parlant-nos de personatges com Buffalo Bill o Sitting Bull i explicant-nos batalles veritables, com little big horn coses que es volen fer passar per batalles (la massacre de Wound Knee, dir-li batalla és la mateixa mena de mentida que parlar de la guerra de Gaza) i del tot fictícies, com la representació del circ de Bufalo Bill que va tenir lloc on ara és l'hospital clínic. La resolució final és el dia que l'avi veu a la filmoteca Wild Bunch, cosa que permet representar la resolució de l'obra establint un diàleg entre l'acció dels actors i la imatge projectada que és el llegendari passeig del membres que queden del Wild Bunch (curiosament també quatre) mentre sona la cançó l'oreneta, important a altres moments del film.

        Moltes dones m'han parlat molt de la incapacitat emocional, analfabetisme si voleu, que caracteritza l'altra meitat de la humanitat. Els quatre protagonistes, especialment els de la generació del mig són una clara confirmació. En aquest sentit el lligam amb el western és obvi. Normalment els protagonistes dels films del gènere, són autàrquics emocionalment i, en els bons, sempre aquesta autarquia és més fràgil del que sembla i cal la seva superació per defugir el fracàs. A més en els westerns, la civilització encara no s'ha establert i el bé i el mal no sempre estan definits, cosa que en aquest sentit tampoc els posa tan lluny del nostre ara. En tot cas, l'espectacle és del tot recomanable. Molt més auster que la posada en escena del TNC em va resultar molt més efectiva, cosa que és mèrit del director Llatzer Garcia i de quatre actors excepcionals: Eduard Benito, Pepo Blasco, Oriol Guinart i Jan Serra