Kilómetro 101

 

        Llegeixo el darrer llibre de Maxim Ósipov, Kilómetro 101, aquest cop en castellà perquè tot i que en algun moment em va semblar que hi havia una versió catalana, potser em vaig equivocar i no l'he vist a cap llibreria i perquè és un fet que encara no he aprés rus, com em proposava quan parlava de l'anterior recull, aquí. Bé, també és un fet que encara no m'he mort. Les raons que donava llavors per definir el treball de l'autor com gran literatura segueixen sent igualment vàlids en aquest recull. El títol fa al·lusió a la legislació vigent a l'època soviètica que no permetia als condemnats per dissidència política viure a menys de 101 Km. de les grans ciutats, cosa que va ocasionar la creació de petites ciutats a aquesta precisa distància. Aquest és el cas de la ciutat on tenen lloc les narracions, moltes de les quals tenen com a protagonistes metges, l'altre ofici d'Osipov. És el cas de la primera narració, sense cap altre argument que la descripció de la feina d'un cardiòleg en un hospital de província. Él començament és especialment potent quan el narrador ens explica les actituds enfront de la malaltia, la vida i la mort dels seus pacients molt sovint d'una aclaparadora pobresa material i una més gran encara indigència espiritual, que no els permet ni tenir amics. El darrer conte, frio, verguenza y liberación, té un caràcter plenament autobiogràfic i explica la fugida de Rússia després de l'atac rus de fa dos anys (Ósipov va fugir a Armènia primer i després a Alemanya) Des de sempre és un opositor a Putin, per la qual cosa no és estrany que la referència literària que utilitzi per definir-lo sigui Smerdiakov (el germà Karamazov bastard que finalment és l'autor de la mort del seu pare). El conte anterior, un pez de agua fria, és la crònica de la seva experiència de vacunació del COVID, realitzada amb molt escepticisme perquè la seva formació acadèmica li feia pensar que no haver-la testada no era un detall sense importància i perquè no li resultava encoratjador pensar que havia estat promoguda per un Estat poc caracteritzat per la seva eficiència. Osipov presenta un país devastat no tant materialment com espiritualment i en el qual el passat no és en absolut passat i on tanmateix, malgrat tot, la possibilitat de la lucidesa, quan es dóna, revela uns humans més interessants i atractius en molt casos que els de la nostra societat.