Nazarin

 

Segueixo veient cine religiós. Si divendres veia The Scarlet Letter, ahir vaig reveure el Nazarín que Luis Buñuel feu a Mèxic a finals del cinquanta. Fou la primera de les seves tres adaptacions de Galdós, anys després faria Viridiana   i Tristana, i el seu primer treball amb Paco Rabal, que fa una interpretació commovedora molt allunyada del seu registres habitual i constitueix un dels suports de la pel·lícula. Nazarín és un dels millors exponents del talent de Buñuel, molt millor narrador del que normalment es diu, El pare Nazario és definit no com algú proper a la santedat, sinó com exactament un sant. La seva fe en les paraules de l'evangeli és del tot ferma i la seva determinació en viure segons la paraula de Jesús és absoluta. Malauradament durant tot el film veiem que les seves accions son o contraproduents o inútils. Cap té un resultat mínimament positiu. Les seves companyes de pelegrinatge tenen el destí que volien defugir des del començament de la pel·lícula i el seu apareix tan problemàtic com aclaparador el so dels tambors del poble natal de Buñuel, utilitzats al final d'aquest film, que és moralment tan devastador com el seu autor es proposà, segons confessa en el clip que incloem. Dins del mateix Buñuel fa un elogi del dubte, intel·ligent però gens consolador en el fons. Em sembla que el punt de vista del film queda ben expressat pel viciós company de presó que al final reflexiona que la seva maldat i la bondat del pare Nazario coincideixen en la seva inutilitat en un mon on l'acció de l'individu per si sola no compta gairebé res. La puresa de la convicció de Nazario és impotent contra la força de la superstició (el clip de més amunt) o les malalties socials endèmiques a la societat mexicana com el masclisme i el predomini de la força bruta. Com que aquí som el primer mon tendim a menysprear el cine mexicà, que en aquell moment era una realitat cultural i industrial de primer ordre, comptant amb el treball de Gabriel Figueroa el director de fotografia que fa aquí un treball magnífic després que Luis Buñuel li treies del cap l'obsessió per fer plans "bonics". Des de que es va veure obligat fer cine convencional, ni que sigui relativament, Buñuel ja no va poder fer films surrealistes, però mai feu films sense surrealisme. Coincident amb l'esperit del surrealisme, seria la imatge, inèdita a la iconografia del cristianisme, del Crist rialler, i el peculiar maquillatge de les prostitutes veïnes del pare Nazario, que semblen directament vingudes d'un film alemany expressionista