Unes últimes consideracions sobre el Fedó

        Ha acabat el seminari sobre el Fedó organitzat per la SCF que havia començat al febrer. Jo he tingut tres confrontacions importants aquest text. La primera als darrers anys de carrera quan Jordi Sales va decidir que un dels dos "llibres de text" del seu curs sobre Platò, havia de ser Plato et l'Europe de Jan Patocka (llavors ningú no sabiem txec, ara tampoc) Per Patocka, Plató és el fundador d'Europa mitjançant la creació de la noció de cura de l'anima. Prendre cura de l'anima significa assumir tres tasques,essent la darrera pensar la immortalitat de l'anima. Per això el Fedó és un text bàsic, Patocka interpretava que l'estratègia per vèncer la port a la mort passa per l'assumpció de la inanitat de les coses. La mort significa la separació del món físic, de les coses, que és essencialment no res. Ningú perd no res, perdent el no res. Potser no és una interpretació del tot coincident amb el contingut del seminari, però tampoc trobo massa elements que la contradiguin.

        El segon moment, a començaments d'aquest segle, fou dins d'una lectura d'una bona part dels diàlegs, tots els que vaig poder, per preparar un curs de doctorat a una facultat de ciències de la comunicació. Presentava l'antagonisme entre el Platonisme i la Sofística com la col·lisió entre dos paradigmes comunicatius oposats. Això, com ja vaig dir aquí fa uns mesos, va crear distorsions reals en la meva lectura. Tanmateix, em sembla que té molta relació amb el fet, molt subratllat pel professor Torres, que el centre exacte del diàleg, sigui la discussió sobre la misologia, cosa que incideix amb la intencionalitat que jo descrivia. La misologia és de fet l'efecte del que jo anomenava, l'inflacionisme del discurs, el produir per produir que, com en el cas de la moneda, fa que quant més hi ha, menys valgui.

            En aquest recent seminari ha estat central el treball del professor Ebrey Plato's Phaedo. Forms Death and the philosophical life, havent tingut la sort de comptar amb la seva presència. El llibre és una anàlisi molt pormenoritzada però estableix una tesi central: el Fedó és una resposta a la tragèdia, la creació d'un heroi, alternatiu i oposat, a les grans figures tràgiques. La seva posició és plausible i està molt ben argumentada. A mi, m'ha fet pensar en què això sembla donar molt sentit a que l'adversari per excel·lència del platonisme, Friedrich Nietzsche, comences la seva carrera amb Die Geburt der Tragödie, que és una una vindicació certament de la tragèdia i per tant d'una concepció contraposada en la que, aquesta vida que Sòcrates podria considerar una malaltia, pren un valor absolut des del que es justifica i s'empatitza amb aquest desbordaments de sentimentalitat prohibits i ridiculitzats per Sòcrates al diàleg.

        A més de la comparació amb Nietzsche, el tema de la tragedia, suscita una qüestió fonamental. Les tragèdies són molt sovint la història del fracàs de l'heroi. Sòcrates és també un heroi que fracassa? Si considerem les reaccions dels seus deixebles, sembla que aquest és el cas, una impressió que queda reforçada si recordem les darreres paraules de Fedó, les que clouen el diàleg: ningú ha fet, ni podrà fer el que feia Sòcrates. Normalment el fracàs a la tragèdia està causat per l'acció dels Deus o del destí. Al diàleg Sòcrates manifesta que els Déus només fan el bé. Del destí, pròpiament, em penso que no se'n parla. En tot cas, és possible que la lliçó socràtica sigui que el fracàs i l'èxit són la mateixa mena d'error, perquè li donen importància a allò que no en té.

            Les darreres paraules de Sòcrates són la famosa referència al gall degut a Asclepi. Ebreu ahir va tractar a fons, i encara ho fa més al llibre, les possibles interpretacions. Atès l'original grec el final té dues traduccions possibles i correctes: "no us en descuideu" i "no us descuideu". Si acceptem la segona, deixem de banda una mica el gall i serien les millors darreres paraules possibles per Sòcrates. Com diu RVT aquesta interpretació connecta amb altres moments dels diàleg on es fa una exhortació a revisar els principis. Anant una mica més enllà, sembla que podriem establir que la discussió és més important que el fet puntual de la mort de Sòcrates. Jo personalment les relaciono amb el diàlegs mes connectat a aquesta, l'Apologia, en tots dos el tema és el judici de Sòcrates, Descuidar-se seria llavors prendre cura de les coses de les que no cal prendre cura perquè estan mancades de valor, la vida dedicada a la tasca impossible d'aprofitar el temps