Dijous tinc una estona morta a Barcelona que aprofito per anar a la Filmo i veure una del cicle commemoratiu del centenari de la WB, que amb molt bon criteri han centrat en el cine de gangsters. La pel·lícula és The Doorway to Hell, un dels primers films del gènere i també dels primers sonors. El director és un home de la casa, Archie Mayo, recordat sobretot per l'adaptació anys després d'una obra teatral, The Petrified Forest, en el qual destacà per primera vegada Humphrey Bogart. El protagonista és un jove actor Lew Ayres, que després tingué una carrera dilatada i fou una de les poques figures públiques defensora de l'objecció de consciència en el temps de la segona guerra mundial (cosa coherent amb la seva carrera perquè guanyà la fama com a protagonista de l'antibèl·lica, all quiet in the western front)
Sense ser una pel·lícula extraordinària m'ho vaig passar prou bé a la seu del Raval l'altre dia i fou per tres raons. La primera gaudir del disseny de producció de la WB, en aquell moment nou i que utilitzarien moltes vegades i amb eficàcia. La segona és que l'amic, més o menys, del protagonista (el primer secundari, podríem dir) ho interpretà James Cagney. En el següent film de la WB ell ja fou el protagonista. Orson Welles digué una vegada que a tota la història del cine americà no hi havia hagut cap presència més important que la de Cagney. Poca broma, doncs. El seu dinamisme era certament inigualable i ho transmetia a la narració. El vídeo de més amunt ho mostra prou bé. La tercera menys objectiva és que vivint en un temps de sèries, on, jo trobo, les històries s'allarguen i s'allarguen per omplir hores, resulta molt gratificant com aquesta gent de la WB tenien capacitat per explicar històries relativament complexes i a més de manera clara i entretinguda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.