La vida es sueño

 

        Vaig al Teatre grec a veure la producció de La vida es sueño del Centro Dramàtico Nacional en col·laboració amb els britànics de Cheek by Jowl, encarregats de la direcció d'escena. Feia molts anys que no parava esment al text de Calderón, potser el més ric filosòficament del XVII espanyol. Sense ser exhaustiu hi són clarament quatre nocions claus del pensament de l'època. La primera és l'esmentada en el monòleg més famós de l'obra: la idea de la realitat com a somni, com a representació. L'obra fou estrenada dos anys abans de la publicació del Discurs, el qual com sabem estava pensat des d'uns anys abans. No cal parlar però d'hipotètiques influències directes, doncs aquesta qüestió és central a les grans obres literàries del començament del segle XVII, com el Quixot o obres de Shakespeare com la Tempestat, Hamlet o el somni d'una nit d'estiu. Fonamental n'és també la defensa del lliure albir com a element determinant de la conducta humana més enllà de l'instint o de l'educació rebuda, una concepció molt en la línia del pensament contrareformista, del qual eren estàndards els jesuïtes. De manera congruent hi ha un atac molt clar, com per exemple al Rei Lear de Shakespeare, i molt propi de l'inici de la modernitat al determinisme dels astròlegs. Finalment la resolució del problema polític és aplicació directa d'un dels preceptes fonamentals de Maquiavel, el que diu que cal desfer-se dels aliats en una rebel·lió triomfant, una aplicació sorprenent perquè atesa la naturalesa de Segismundo, el precepte es pot pensar com part de la llei natural.

                Després hi ha el text amb tant de versos famosos que tenien una presència obligatòria als estudis de Literatura que fèiem al BUP. Quasi cinquanta anys després em vaig sorprendre de, malgrat la meva impressió de tenir una memòria de peix, com m'eren vius i presents, cosa efecte naturalment de la seva excel·lència. La direcció efectuada per la gent de Cheek by Jowl feu una presentació molt efectiva; no pas declamant a la manera clàssica, però deixant-los sentir bé i presentant-los d'una manera congruent amb la situació de l'obra, Segismundo quan comença no ha parlat mai gairebé amb ningú i és normal que no parli amb massa fluidesa, i amb la tendència general de l'espectacle. Com és habitual en ells, Cheek by Jowl juguen amb referències del tot alienes en principi a l'univers de Calderón però que l'atansen a l'espectador contemporani, com presentar l'escena entre Rosaura i Estrella com una pròpia de sitcom, utilitzant el, penós en ell mateix, recurs als riures enllaunats. També té una presència molt important el ball, com al fantàstic Ubu roi que varen presentar al lliure fa deu anys, decisiu per mostrar el caràcter de representació dins de la representació d'allò que se'ns mostra. El repartiment mostra un nivell molt millor de l'habitual al país.