La caverna platònica. Tradició contemporània

 

        Gràcies a la gentilesa d'en RMV llegeixo La caverna platònica. Tradició contemporània del seu mestre Pau Gilabert. N'he estat un temps perquè és de la mena de llibres per fruir a poc a poc. La primera part del llibre compren el text on Sócrates parla a Glaucó dels presoners, en una traducció de l'autor, i després compara les traduccions més importants a les llengües occidentals modernes. La segona part estudia la petjada de l'al·legoria platònica a diferents autors contemporanis, en concret, els següents: Josep Palau i Fabre, Rodolf Sirera, José Saramago, Oscar Wilde, C.S.Lewis, Cernuda, Thomas Mann, Eugene O'Neil i la dupla Bertolluci-Moravia, tot comentant  Il Conformista. La darrera part es centra a obres cinematogràfiques: El Show de Truman, Matrix i la illa. Fins i tot per gent del tot allunyada de l'idealisme platònic, alguns autors dels esmentats tenen una visió més aviat materialista o estan propers a concepcions dinàmiques com la heracliteana, tal i com ha estat presentat històricament és poc dubtós que a l'al·legoria explicada per Sòcrates es veu reflectit un estranyament de la realitat que constitueix el tret més definitiu de la situació humana: la vulnerabilitat provocada per la nostra propensió a acceptar la immediatesa, cosa que fa esdevenir la realitat com un perfecte Altre. Que això és així, més enllà de Plató, es pot corroborar des de l'experiència d'altres cultures, el budisme sense anar més lluny, o des de molts dels resultats de la neurociència contemporània. La major part dels capítols provenen d'articles publicats a revistes de filologia, per la qual cosa tenen una unitat en ells mateixos. El conjunt però determina d'una manera aclaparadora com allò que deia Whitehead sobre la centralitat del platonisme a la filosofia, pel coautor dels Principia Mathematica els autors posteriors a Plató són com notes a peu de pàgina de l'obra platònica (tot i que Whitehead semblava ometre el fet que el primer post-plàtonic fou l'inventor del "platonisme"), pot estendre's fins i tot més enllà de la filosofia, a la pròpia poesia. Des de l'òptica straussiana això seria ben just, perquè ningú ha estat més conscient que Plató del poder de la ficció. La lectura de cadascun dels capítols és una demostració fefaent de la capacitat lectora de l'autor i una invitació suggeridora a llegir l'autor estudiat.