Nessun dorma

 

        A la sala Beckket veig una representació de Nessun Dorma, d'Eu Manzanares que aquesta temporada ha estat autora resident. El punt de partida és la història de la seva família, la de la seva mare, que es guanyà la vida com a senyora de fer feines i de la seva àvia que tingué com a font d'abastiment els aliments que una clínica vinculada a una empresa farmacèutica local (amb molt d'èxit i que ara patrocina representacions al Liceu) li donava a a canvi de la seva sang. Les primeres escenes són les mes descriptives i la pròpia autora intervé com a personatge, interactuant amb la seva mare, a la qual vol llegir el manuscrit d'aquesta obra. El manuscrit està, però, inacabat i quin ha de ser el final serà el tema predominat de la segona part de l'obra que adquireix així una perspectiva metanarrativa.

            M'han agradat moltes coses d'aquesta obra. En primer lloc, el fet comparteixo la necessitat de l'autora d'explicar aquesta història que diu molt més sobre la Catalunya real que les collonades de les que parlen a llocs com TV3. La seva avia va passar avall, però no pas la mentalitat expressada per la infermera, interpretada per Júlia Truyol, quan explica que els pobres tenen un altre llindar de dolor, és a dir, que el seu patiment és natural. Una mica d'informació sobre com són tractades avui en dia les persones que fan aquesta mena de feines corroborara la meva afirmació. M'han agradat les converses entre l'autora i la seva mare que expressen molt bé un fet inevitable però amarg: tot acte de desclassament, tota pujada en l'ascensor social, implica sempre una certa dosi de traïció envers els que han empès l'ascensor i s'han quedat avall, També comparteixo els dubtes de l'autora sobre l'efectivitat del teatre social i de les obres amb missatge, cosa que no em sembla contradictori, doncs donar testimoni ja és prou important. M'agrada el personatge de la mara interpretat per Anna Barrachina, molt més lúcida del que sembla a primera vista, i m'han semblat divertides, les escenes del grup revolucionari, raonablement estridents, que em semblen no s'entenen del tot sense l'al·lusió al film de Godard citat a la segona escena de l'obra, la chinoise (des del meu punt de vista potser el film més hilarant de Godard encara que al personatge d'Anna Barrachina li semblés una bajanada). L'escenografia és relativament senzilla però molt ben pensada amb poc recursos es recreen molts espais i d'una manera molt dinàmica. Potser l'única objecció és que en el joc entre el teatre i el metateatre en en alguns moments em sembla que la narració està prop d'esdevenir confusa.