Las cincuenta leyes del poder en el Padrino

 La meva escena preferida de les tres parts i un gran exemple de què es tenir poder i com s'ha d'utilitzar

                Las cincuenta leyes del poder el en Padrino és l'assaig que el professor xilè Alberto Mayol ha dedicat a les obres centrades a la figura de Vito Corleone. Parlem d'obres perquè a la seva anàlisi tant important com la trilogia filmada per Coppola és la novel·la de Mario Puzzo que fou el primer punt de partida (cal recordar que Puzzo ha treballat al guió de totes les pel·lícules). La gent de formació més cinèfila tendeix a valorar més les dues primeres parts, però Mayol donà molta importància a la tercera, la més directament relacionada amb la història política contemporània, i a la novel·la, de la qual extreu moltes informacions que no es reflecteixen als films, algunes cabdals com que Santino Corleone va poder veure el primer assassinat executat pel seu pare, el del "mà negre" Fanucci. Parlem de Vito com figura central, tot i que no aparegui al tercer film, perquè per la lectura de Mayol l'oposició entre Vito i el seu fill petit i hereu, Michel, és el centre de l'obra, essent la comparació amb el pare, la que mostra el segon com una figura fracassada en molts sentits.

                La tesi del llibre és que les obres sobre la família Corleone constitueixen l'equivalent des de la modernitat tardana, no hi ha res de post-modern a cap d'aquests films ni la novel·la, d'El Príncep maquiavelià. Com l'obra del florentí se'ns ofereixen un conjunt de normes i regles per mantenir el poder quan és té. En el cas dels italo-americans es tracta de la construcció del poder quan no es té. No és, però, cap llibre de filosofia política, perquè la política és una manera d'administrar el poder, però el poder té existència més enllà de la política. Tampoc és un llibre d'ètica, perquè, entre totes les definicions de l'ètica possibles, totes impliquen una certa reflexió sobre allò que hem fet, però la llei 22 és ben clara Hi ha coses que simplement es fan i després s'obliden (això és el que li diu Tom Hagen a Michel, quan el darrer es pregunta quanta gent ha fet morir son pare)

                        Les vint i cinc receptes de Maquiavel es converteixen en les 50, de fet 51, lleis de Mayol. Jo potser trobo que són massa lleis. Maquiavel mai no parlà de lleis. Mayol ho ha amb tota consciència i remet el terme a precedents com Newton i Hammurabi. Les lleis s'agrupen en quatre apartats que són els següents: decisions i negociacions, vicis i virtuts del governant, el poder és més gran que tu i l'ordre importa.

                    El llibre és una lectura gratificant per tots els que hagin gaudit de la saga que va començar cinematogràficament fa cinquanta anys. La rememoració reflexiva que fa l'autor de molts dels moments del film justifica la lectura del llibre. D'altra banda, crec que és difícil negar la perspectiva general que articula la visió de l'autor, fent seva la reflexió de Vito Corleone quan descobreix que el millor instrument mai inventat per a robar és un títol de dret. Els temps passen però la major part de la gent és com Kay, al primer film, quan manifesta la seva il·lusió de què els senadors, congressistes i gents d'aquesta mena no fan la mena de coses que fa Vito Corleone. Per això, sí de totes les lleis n'hagués de quedar-me amb una. Ho faria amb la 23: Molta de la informació que reps són mites. Tenir informació pròpia és essencial. Només cal llegir una mica els diaris per adonar-se de com les abstraccions, els mites dels que parla Mayol, sovint amaguen i desfiguren completament la realitat. El missatge òbviament es troba a Maquiavel, a tothom li es permès veure però molts pocs poden tocar, dit altrament, la caverna no té sortida. Qui la conegui, tindrà el poder.