The Yakuza

 1975 suposa una mica el cant del cigne de Robert Mitchum. Estrenà com a protagonista dos pel·lícules que figuren entre els millors treballs de la seva carrera. Després protagonitzà films menors o interpretà  papers secundaris a films més importants. El 1975 però feu el Marlowe més fidel a Chandler de la història, Farewell my lovely, i protagonitzà The Yakuza, que vaig recuperar ahir per què és un dels que va passant TCM. Yakuza fou el primer èxit professional de Paul Schrader que va vendre a la Warner Brotthers un guió inspirat per les vivències del seu germà Leonard, professor d'anglès al Japó. La filmació no fou fàcil. Mitchum força la substitució del director original Robert Aldrich per Sidney Pollack, el qual obligà a una reescriptura del guió per Robert Towne, que va refer també els guions de Chinatown i The Godfather. i feu sortir Schrader del projecte. El film com és ara, no reflecteix sinó parcialment allò que interessava a Schrader: les nocions de deure i culpa. No són però del tot absents i Pollack feu un film més lleuger però que funciona bé com a thriller d'acció. Un fracàs absolut quan s'estrenà, Mitchum no era precisament un actor del moment, ha guanyat més prestigi amb el temps. La Wagner volia a Redford, sempre en els setanta abans de començar a rodar tothom volia a Redford, però el protagonista de Jeremiah Johnson pensà amb raó que era massa jove pel paper. Mitchum pel contrari està perfecte en un paper adequat al seu tarannà entre estoic i escèptic. Encara millor està el protagonista japonès Ken Takakura. De fet, una motivació per fer el film era veure'l com protagonista d'una pel·lícula americana, doncs els germans Schrader tenien una especial devoció pels seus treballs japonesos. Allò que a Paul Schrader li sabia més greu del fracàs del film era que Takakura no hagués esdevingut una figura internacional. El seu personatge és clarament el centre moral del film, és ell qui pren decisions, mentre que el seu amic americà només pot acceptar-les sense acabar d'entendre ben bé res fins al final. Pel record queda l'escena final de lluita amb la takana que reflecteix l'interès de Hollywood per les tècniques orientals de lluita, però més enllà d'aquest esquer comercial, allò que fa viva i valuosa la pel·lícula és la manera de mostrar l'amistat entre els dos protagonistes, culminant a l'escena final que per Tarantino és el millor final de qualsevol film americà dels setanta.