.jpg)
Trencant
un prejudici del que no estic especialment avergonyit he llegit un
llibre d'un polític, en aquest cas una política, en actiu. Es
tracta de Sahra Wagenknecht i el llibre en castellà es diu: Los
engreidos. Mi contraaprograma en favor del civismo y de la cohesión
social.
Wagenknecht
va ser una figura important a die Linke i actualment és diputada al
Bundestag
i cap del partit Aliança
Sahra Wagenknecht. Por la razón y la Justícia.
Tot i el mal senyal que crec que suposa posar-li el seu nom al
partit, la veritat és que em sembla una lectura interessant,
especialment la primera part amb el suggeridor títol de la
sociedad dividida y sus amigos on
fa una anàlisi de la situació alemanya,
en línies generals diria que valida per a la resta d'Europa. És
clar que no és especialment innovador. Wagenknecht segueix l'anàlisi
d'autors com Giuly o especialment Piketty, però amb
un estil més planer i adient per la divulgació. La idea més bàsica
està extreta,
crec,
de Piketty. Allò que anomenem esquerra, l'esquerra realment
existent, ha renunciat a la defensa de la igualtat com a estàndard
per defensar els interessos d''un sector reduït de la societat
el
gruix del
qual són
els educats superiors beneficiaris de directes de l'època daurada
del model social europeu.
Les seves simpaties són oligàrquiques i no pas democràtiques. De
fet no sap gaire que fer amb unes classes populars que primer
l'incomoden, doncs no té molt clar que volen, i finalment l'irriten
quan comencen a optar per opcions d'extrema dreta, a priori
inconcebibles.
L'oligarquia defensada per l'esquerra és la formada pels graduats
superiors, una bona part dels quals vincula el seu ascens social a
l'expansió de la globalització, per la qual cosa en són
necessàriament defensors
.Des
d'aquest punt de partida, crec que indiscutiblement ben fonamentat,
ella fa un reflexió crítica i punyent per moltes actituds d'una
esquerra
que ara posa la
reivindicació de singularismes identitaris
per
sobre
dels ideals antics de justícia social. Per exemple, adverteix que
la fixació a les polítiques identitàries en el fons dóna la raó
a la gran impulsora de la contrarevolució dels vuitanta, Margaret
Thatcher, doncs assumeix el seu famós There
is no such thing as a society.
També
està ben desenvolupat el capítol dedicat a la immigració que
comença recordant el caràcter clarament fal·laç de fer judicis
des de les estadístiques generals, cosa que facilita diluir els
problemes que efectivament planteja la immigració i amagar fets en
ell mateixos molt clars com l'impacte negatiu de la immigració en
els salaris dels sectors nadius econòmicament més febles. La
immigració tal i com està configurada ara mateix continua en
realitat la tradició extractiva del capitalisme; buidant els països
originaris de les seves elits i baixant el preu de la ma d'obra en
els sectors on es paguen els salaris més baixos. En
aquestes circumstàncies, l'estratègia
de l'esquerra de ometre les qüestions salarials, per centrar-se
només a
la
cultura és una garantia de victòria per a
l'extrema
dreta
La segona part del llibre és
la
dedicada a exposar el programa. Aquí Sahra defineix la seva posició
com conservadora, però un conservadorisme d'esquerres, de valors més
que no pas polític
i conservador perquè es recolza en idees polítiques molt velles,
tant com Aristòtil i Plató,
defensores
de la dimensió social de l'existència humana, en contraposició a
l'individualisme liberal que ara ja no és només de dretes, sinó
que ha estat adoptat també per l'esquerra progressista.
La part que a mi personalment em grinyola més de la proposta de
Wagenkencht és el seu retorn al nacionalisme. Em grinyola en la meva
condició de "català" que ha sofert el procés, però és
també indiscutible que el projecte europeu ha estat segrestat i
capitalitzat en defensa d'un molts pocs europeus, d'aquestes elits
identificades amb el internacionalisme. Én un fet segurament
indubtable, tot i que no m'agradi que el
sentiment europeu és molt minoritari i propi d'intel·lectuals
( i segurament en el meu cas prenent de referent una Europa
ideal en la qual encaixen poc una bona part dels europeus, entre els
quals, tots els de l´est).
La idea europea fou molt atractiva i la nostra generació va viure
beneficis tangibles i positius del
que es va realitzar, però
el dèficit democràtic de les institucions europees es considerat
per Wageknecht com insuportable i és difícil em sembla negar-li la
raó.
Un
dels elements importants en aquest desencís general assenyalat per
l'autora és el que ella anomena "ciència comprada", la
utilització política i econòmica de discursos esbiaixats per una
institucions científiques cada cop menys independents. No es recorda
gaire però durant dècades en va haver un munt d'informes
"científics" que minimitzaven o negaven els riscos del
tabaquisme; una cosa molt semblant s'està esdevenint ara,
per exemple,
en el cas de l'impacte ecològic dels cotxes elèctrics. En tot cas
més enllà del benefici al manufacturer
mecenes
l'efecte directe d'aquests pràctiques és l'augment de la
irracionalitat col·lectiva.
Wagenknecht
fa diverses propostes,
a nivell polític no només propugna la creació d'institucions de
democràcia directa sinó la formació d'una
càmera amb
dret a debatre i vetar les propostes del parlament formada per
ciutadans triats per sorteig. Aquesta proposta és del tot absurda
pels defensors de l'establishment però jo no la veig tan
desencaminada.
És
la més genuïnament democràtica i vist la gent que hi ha pels
parlaments és difícil pensar que l'atzar no podria millorar-les. No
és partidària tampoc del post-creixement doncs més enllà de la
retòrica ja n'hi ha massa gent que està post-decreixent.
En
tot cas allò clar i que ella pensa és
que
només
l'estat-nació pot aturar la financerització de l'economia
que és l'arrel més fonamental dels nostres problemes.
Estant d'acord en que l'element clau és la innovació, cal el
recolzament des de l'estat que en realitat ha estat el finançador de
totes les tecnologies que han suposat una aportació positiva a les
darreres dècades.
Això suposa un estat més fort i no més feble.
Em sembla,
per acabar,
que aquest fragment de la conclusió reflecteix perfectament
l'essencial de la seva reflexiö (les negretes són meves).
Lo que hoy recibe el
nombre de liberalismo de izquierdas es el gran relato de la clase
media universitaria. En él se reflejan sus valores, su mundo vital y
sus intereses. Por tanto, el liberalismo de izquierdas observa la
historia de las últimas décadas desde la perspectiva de los
ganadores, el decir, como una historia de progreso y de emancipación.
Por consiguiente, los valores individualistas y cosmopolitas que
impregnan el ánimo de los modernos universitarios de las grandes
ciudades se encuentran en el núcleo central del liberalismo de
izquierdas. Esa es la razón de que el jolgorio de la diversity y de
las cuotas se limite siempre a ofrecer a las mujeres y minorías ya
privilegiadas mejores oportunidades en la batalla por los empleos
bien remunerados. Por el contrario, a las mujeres y a los niños de
los inmigrantes más pobres el debate sobre las políticas
identitarias no les vale para nada. Sus posibilidades de ascenso
laboral y de alcanzar una vida medianamente buena son más pequeñas
que hace 30 años y, gracias a las políticas identitarias, van a ser
todavía menores. Quienes separan a la población según el origen y
las preferencias sexuales y construyen un antagonismo irreconciliable
entre las minorías y la mayoría destruyen la cohesión y la
solidaridad. Pero sin cohesión y sin confianza no hay una lucha por
los salarios que pueda tener éxito. Sin un sentimiento-del-nosotros
y una identidad común, la democracia y el estado del bienestar
pierden sus fundamentos más importantes. Y sin colectividad tampoco
hay bien común, es decir, aquello que otorga al sector público el
mandato y el poder de desvincular de la lógica comercial ámbitos
especialmente importantes de la vida social. A medida que el
liberalismo de izquierdas ensalza cada vez más el individualismo y
el cosmopolitismo como pauta social a seguir y como norma del
progresismo, dejan de ser una mera expresión de preferencias y
estilos de vida personales. En lo que se convierten es en
posicionamientos políticos.
i
conclou:
He
aquí la razón por la que, sobre todo los no universitarios,
rechazan los mensajes de los liberales de izquierdas. No lo hacen
porque tengan ideas desfasadas o de extrema derecha, sino porque el
liberalismo de izquierdas es un agravio a las personas de esas clases
sociales: es un ataque a sus derechos sociales, ya que se limita a
describir los cambios que han acabado con su bienestar y su seguridad
como modernizaciones progresistas. También es un ataque a sus
valores y a su mundo vital, que en el relato de los liberales de
izquierda es despreciado moralmente y descalificado como retrógrado.
Esto se debe a que los valores tradicionales orientados a la
comunidad y las ideas de justicia siguen vivos entre la clase
trabajadora, entre los empleados en profesiones sencillas del sector
servicios y entre la clase media clásica. Incluso la manera de
hablar de los no universitarios es despreciada por el liberalismo de
izquierdas, ya que no satisface las siempre nuevas y cada vez más
extrañas normas de la corrección política. Nadie apoya a
partidos que le hacen sentir a uno socialmente abandonado y
culturalmente despreciado. Por eso la izquierda de los liberales
ha perdido en gran medida su apoyo y sus votantes entre las clases no
universitarias. Muchos obreros y personas de bajos salarios se han
alejado de la política porque están desencantados, otros votan a la
extrema derecha por rabia y por falta de alternativas. La causa más
importante del avance de la extrema derecha es, por tanto, el fracaso
de los liberales de izquierda a la hora de ofrecer un programa
atractivo a todas aquellas personas que se han visto abandonadas por
las políticas de las últimas décadas o cuyas vidas, como mínimo,
se han hecho más difíciles y peores. Es necesario un programa que
conecte con sus intereses sociales, pero también con sus valores, ya
que ambas cosas van unidas. Los valores comunitarios tradicionales no
son retrógrados ni están anticuados, sino que son la base
indispensable de una política orientada hacia una mayor igualdad
social y una corrección de los resultados del mercado.
En
un món on pretesos filòsofs pensen que es pot prescindir de llegir
a Hegel, es pot esperar qualsevol cosa i entre elles no adonar-se que
el defensat per Wageknecht és conseqüència de la centralitat de la
noció de reconeixement que ell va explicar millor que ningú.
Igualment bàsica és la defensa de la noció de bé comú, tan
qüestionada i tan imprescindible. D'altres aspectes són més
discutibles. Tot i que em semblin plausibles els seus arguments
contra la necessitat de controlar la immigració i que jo no negaria
que aquesta ha de ser controlada, no es pot obviar el fet que la
història del gènere humà és la dels moviments migratoris, en
darrera instància inevitables.
La meva reticència als estats-nació és clara però tampoc és
evident que els imperis siguin millor. Allò que em costa de veure és
però quins són els arguments que podrien servir per fer reviure
aquesta noció de bé comú.
Tant de bó, li vagi molt bé a Frau Wageknecht el diumenge vinent.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)