L'aranya

 

    Al TNC es representa l'aranya d'Àngel Guimera. Com a teatre nacionals és una elecció lògica doncs una de les justificacions de la institució és la difusió del patrimoni cultural considerat nacional. He de confessar que el teatre del gran període burgés, l'anterior a la guerra del 14, generalment no m'entusiasma ni tan sols els imprescindibles escandinaus. És a dir, que d'entrada no soc el millor espectador per l'obra. En conseqüència tot plegat em deixa una mica fred i sobretot inquietat pel dubte de fins a quin punt al TNC creuen a la validesa d'aquest legat o, si més no, d'aquesta obra. El primer motiu del dubte ho trobo a la presentació on el director assenyala, Jordi Prat, ens parla de l'homosexualitat de Guimerà com element clau per entendre una obra que parla de l'esterilitat d'una parella. Potser té raó, però em sona una mica a un intent d'actualització que a un clàssic real no li caldria. El segon dubte més consistent està relacionat amb el tractament dels personatges que trobo poc equilibrat. A més de parella central el Ramon i la Rosa enfrontat al problema de la manca de descendència, hi ha un altre parella més jove i "afortunada" (de fet, es diu a l'obra que "han fet pasqua abans de rams" bonica expressió segurament inintel·ligible per a quasi totes les darreres generacions, als menys els que jo he conegut) i una de més gran que sí han tingut fills i no han sobreviscut. Mentre que la interpretació de la parella central es manté en un registre tràgic, la de les altres dues tendeixen a la comèdia un xic estrident, i tot plegat em sembla que grinyola. L'obra original transcorria a la Barcelona de 1908, però aquí s'ha traslladat a la Girona de la primavera del 68, doncs discuteixen si finalment Serrat anirà a Eurovisió. Això serveix per poder introduir un numero musical amb la cançó guanyadora del 1965 (que després de "puppets in a string" és una de les meves preferides del repertori d'Eurovisió). L'escenografia és molt aparent amb la reproducció de dues estances: la botiga on treballa la Rosa i el menjador de casa de la Rosa i el Ramon. El tercer acte combina tots dos espais. L'esquema de fet no està gaire lluny del de la celebrada Terra Baixa. També aquí hi ha un personatge essencialment manipulador de ciutat i socialment superior, el Grimau, equivalent al Sebastià de Terra Baixa i una parella depenent econòmicament i d'origen rural, ingenus i essencialment bona gent.

The Brutalist

      Veig al Balmes The Brutalist, el biopic del fictici André Tot un arquitecte jueu hongarès supervivent de Buchenwald que desenvolupà la seva carrera als EEUU. El meu germà em va precedir i la va explicar aquí. El film ha despertat entusiasme a molts crítics i espectadors, però no de manera unànime. Entre els crítics sobresurten els que pensen que es mostra poc del treball pròpiament arquitectònic i no de manera convincent. Jo no diria que no tenen raó, però crec que des d'un punt de vista cinematogràfic, el que millor puc considerar, el film és un treball de primer ordre. Visualment és un treball fascinant i si el film es manté malgrat la seva poc habitual durada és perquè totes les escenes em semblen bones i funcionen. Dels millors treballs de posada en escena en molts anys. El tercet protagonista és extraordinari i la figura d'Adrien Brody fa pensar necessàriament a la seva creació més reconeguda, el protagonista de The Pianist. En aquest sentit el film es pot pensar com una certa continuació del treball de Polanski, de la qual es desprèn una lectura molt amarga: el nazisme fou vençut i superat però no l'estructuració de les societats des d'una lògica victimitzadora on l'odi és l'element de cohesió. En aquest sentit el retrat d'Amèrica és molt poc afalagador i el film apunta a una continuïtat evident entre el totalitarisme nazi i l'exercici del poder de l'oligarquia capitalista americana, instrumentalitzador tothora d'un racisme i classisme estructural. El film ha estat relacionat amb dues obres mestres indiscutibles, d'una banda, el film de Paul Thomas Anderson, there will be blood, que com aquest explica la lluita entre el poder dels diners i el poder de l'esperit, tot i que la situació del film d'Anderson em sembla més complexa. L'altre és The Fountainhead de King Vidor que també explica la lluita d'un artista per la seva independència. La diferència però és abismal entre la integritat i immutabilitat del personatge de Gary Cooper i la fragilitat i l'esquinçament de l'arquitecte interpretat per Brody, tanta com l'existent entre l'entusiasme utopista d'Ayn Rand i la mirada cansada i escèptica del realitzador del film Brady Corbet. Indiscutiblement és una pel·lícula d'una riquesa temàtica inusual i de la possiblement una visió posterior podria revelar encara moltes més coses.