Guerra i Pau

         Durant el mes de juliol he estat rellegint Guerra i Pau. Fa un temps la meva amiga TS em va explicar l'entusiasme per la seva lectura i em transmeté la seva convicció de què era la mena de llibre que et podia canviar la vida. Jo ara una de les poques coses sobre les que no dubto és precisament d'aquesta, que allò definitori d'un llibre veritablement bo és aquesta capacitat de transformar la vida de la gent (per això la gent que escriu llibres per expressar-se són sempre pecadors i normalment autors de llibres execrables). Tanmateix jo tenia una mica lluny Guerra i Pau. L'havia llegit una vegada fa com trenta anys i en guardava pocs records.. Jo he estat un fidel lector de Dostoievski, que m'ha acompanyat sempre, però he freqüentat molt menys Tolstoi dels que només he llegit el llibre que avui comentem i Resurecció. Després d'aquest mes però estic en una disposició una mica millor per entendre el que deia TS.

            Guerra i Pau és una de les novel·les amb la construcció més complexa de la literatura universal. De fet l'única que em sembla comparable, diria que té encara més personatges, és Vida i Destí. En aquest sentit l'admiració que desperta és indiscutible. Tampoc recordava la poderosa presència de la llengua francesa en el text, doncs és la utilitzada en els seus diàlegs pels aristòcrates russos, un recurs necessari, però, per tal de garantir el realisme de la composició i que cridà l'atenció als que pensem que en moltes situacions el monolinguisme és incompatible amb una descripció efectiva de la realitat, tot i que no necessàriament la literatura ha de tenir la pretensió de discutir la realitat. Si recordava que, com el mateix Tolstoi explica al final del llibre, allò que ell pretenia fer no era purament una novel·la i de fet moltes capítols formen part del que podria ser un tractat de filosofia de la història. Com a tractat filosòfic les seves reflexions estan segurament massa i negativament influïdes pel cientisme del seu segle, però tenen un higiènic esperit anti-romàntic i mostre una consciència, que puc compartir, dels estrets límits de la intel·ligència efectiva humana en contraposició amb la hybrística ambició teòrica.

        Moralment parlant Guerra i Pau és un llibre bell; d'una bellesa inabastable per cap obra del segle posterior, on cap gran novel·la resta massa lluny del sentiment tràgic, tot i que de vegades es pugui barrejar amb la comèdia. Hi ha dues coses de l'obra que m'agraden i em fan entendre l'entusiasme de la meva amiga. En primer lloc, el fet que tots els personatges creixen. Molt sovint la literatura es centra en la descripció d'un caràcter. Els personatges de Guerra i Pau, certament en tenen, però en tots els cassos evolucionen i ho fan en un sentit de maduració i millora. La segona cosa és que aquesta maduració està en tots els casos lligada a una acceptació de la pròpia mediocritat, de la consciència de no ser genis, personatges excepcionals, sinó gent comuna, amb limitacions, que no són però al capdavall un obstacle ni per a la virtut ni per a la felicitat.