The Producers

             Veig The Producers el primer film dirigit per Mel Brooks fa més de cinquanta anys. Tinc pendent de llegir-me la història de l'humor jueu que m'ha deixat el meu germà, però pel que he fullejat més enllà del mateix Woody Allen i dels germans Marx, ningú respon més al trets definitoris de l'humor jueu que Mel Brooks, el qual gira quasi exclusivament sobre Déu (i la seva substitució pels diners) i la bogeria, no tenint cap mena de por sinó al contrari per utilitzar l'obscenitat quan cal i quan no (d'aquests tres es parla molt al llibre. No pas de Charles Chaplin, que potser al capdavall no era jueu, ni tampoc de Jerry Lewis, que sempre feu un personatge ben americà). Els productors explica la història de un poc exitós empresari teatral, interpretat per Zero Mostel un supervivent de la cacera de bruixes, i un neurastènic i tímid comptable, interpretat per Gene Wilder, que descobreixen que pot ser profitós produir un espectacle que sigui un fracàs absolut si has tret els diners d'un avançament sobre els beneficis (i has avançat el 2500 % de l'obra) Per tal que el el plan tingui èxit cap assegurar-se de que l'obra sigui el major fracàs possible, per la qual cosa trien el pitjor autor possible, un nostàlgic nazi que vol fer de Hitler un heroi de comèdia musical, un director d'escena obertament gai i kistch, i un protagonista incapaç de recordar els seus diàlegs pels efectes del LSD. Evidentment una barreja tan improbable no pot, sinó tenir èxit.

            La pel·lícula es veu bé i resulta ara més actual fins i tot quan es va fer, doncs l'expansió del mal gust cada cop sembla tenir menys límits (com diu el meu germà l'equivalent televisiu de la proposta dels productors seria un programa amb col·laboradors semianalfabets, sense guió, on mai no es parles de res significatiu, és a dir, Salvame que ha triomfat quinze anys) Em queda clar que Brooks era un humorista més que enginyós i quasi sempre un dialogista brillant. Pot tirar enrere la seva propensió a l'estridència, i hom pot preferir comèdies més enraonades. Tanmateix si acceptem que l'essència de la comèdia és Aristòfanes, Brooks no queda tan lluny. Fa disset anys quan el comparava amb Allen potser hauria d'haver considerat que sovint Allen no fa comèdies sinó drames o melodrames amb elements còmics, com són al capdavall Annie Hall o Broadway Danny Rose.

            Fa disset anys vaig veure l'adaptació teatral d'aquesta obra i ho vaig explicar aquí. L'obra treballa molt més la resolució de la història, que al film és una mica precipitada i barroera, i segurament emfatitza més l'element de crítica al gust popular introduït per Brooks, cosa afavorida per la naturalesa de l'espectacle teatral, tot i que veient el clip d'amunt em sembla que al film ja quedava ben palès. En tot cas, del tot indubtable és el coratge de Brooks mostrant que hom també pot riure sobre, i en més d'un sentit no només és pot sinó que cal, la tragèdia més gran del nostre temps.