God bless John Ford

 

        Avui fa cinquanta anys de la mort de John Ford. Va tenir la mort que li esqueia com un gran patriarca envoltat a casa seva de la família i els amics més estimats, entre els quals a la darrera època tenia un paper principal l'actor Woody Srode. No tinc memòria personal d'aquell dia i potser tampoc sabia qui era. Si que sabia el que era una pel·lícula que havia vist a la TV i que no es semblava a cap de les que havia vist, entre d'altres coses perquè em mostrava que no havia vist realment allò que creia haver vist. Estic parlant naturalment de The Man who Shoot Liberty Valance. Potser en aquella època recordo haver llegit ja el seu nom com l'autor d'un film de realisme social, molt diferent a tot el que es feia al Hollywood de l'època. Era The Grapes of wrath. Vaig plorar mentre la veia a la penúltima escena i cinquanta anys després sé que ploraré quan la torni a veure. Fa vint anys veient-la amb alumnes del Bisbe Berenguer, em vaig adonar de què alguns també ploraven perquè, segons em confessaren, sabien que aquella era també la seva història.

Cinquanta anys després la meva admiració pels dos films esmentats segueix sent tan inquebrantable com el meu convenciment de què el vell John Ford, nascut Sean Alousius O'Fenney., ha estat el més gran. Potser cap de les seves pel·lícules és perfecta, però a cap li falta un moment de grandesa i veritat i això val tant per les molt aclamades, The Searchers des de fa molts anys una presència permanent a la llista de millors pel·lícules, que a d'altres més menystingudes, per exemple Two rode together que pensades a fons resulten igualment interessants. Ningú l'ha sobrepassat en tremp moral, lúcides, oportunitat històrica i bellesa formal. En la conjunció de les quatres coses és imbatible. Era catòlic, per això només podem acabar avui demanant que Deú el beneixi