Al
teatre Goya veig la representació de l'obra Un Déu salvatge
de Yasmina Reza que coneixia d'haver vist la versió fílmica que
fa quinze anys va rodar Roman
Polanski. El director es Pere Arquillué que fa també el paper
del pare del noi agressor. La seva dona és Laura Aubert, i són la
parella més "pija", mentre que l'altra parella, més
mitjaneta però en el cas d'ella molt més "conscienciada"
són Ivan Benet i Laura Conejero. L'anècdota és molt senzilla. Un
noi agredeix a un altre en el Turó Park i li causa la pèrdua de
dues dents. Els pares es reuneixen per mirar d'arreglar-ho
civilitzadament, però la conversa es complica progressivament,
segurament perquè la civilitat real és molt primeta i resisteix
molt malament el xoc amb la realitat present, Arquillué és un
advocat previsible i ordinàriament mercenari que mira de tapar draps
bruts de la industria farmacèutica, i unes herències ancestrals
que no s'esvaïxen fent veure que no hi són. M'ho vaig passar bé
i com jo tota la resta dels assistents. El text és finíssim de
molta qualitat i els intèrprets em van semblar en estat de gràcia,
especialment, les dues Laures. L'obra està plena de moments
hilarants i no és gens esbiaixada doncs no distingeix entre la
hipocresia del que passa com dreta i la del que passa per esquerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.