Casino

moviments de càmera excelsos , Dean Martin, Louis Prima (entre d'altres) de fons i una visió completa de the holiest of the holiest, el lloc més sagrat, l'oficina de comptabilitat del Tangiers

Reveig Casino. Possiblement l'havia vist alguna vegada a la tv després que la veiés a la seva estrena a Barcelona, al desaparegut Club Doré, abans simplement Dorado. Quan la vaig veure per primer cop era inevitable la comparació amb la llavors recent Good Fellas, una de les obres mestres més indiscutibles de Scorsese. Totes dues pel·lícules comparteixen molt. Repeteixen De Niro i Pesci, fent el segon bàsicament el mateix paper, Totes dues recorren molt a la veu en off, utilitzen moviments de càmera dilatats i brillants i es recolzen en una banda sonora de cançons del moment molt ben pensada. Trenta anys després però entenem millor la pel·lícula comparant-la amb algun dels Scorsese posterior. En primer lloc l'aparentment molt allunyada temàticament Silence. Allò que Déu és pels jesuïtes del film més modern, ho són els diners pel tercet protagonista de Casino i si els primers viuen amb angoixa el silenci de Déu, el drama dels protagonistes aquñi és el caràcter fluid dels diners dels que ja ens feia conscients Heràclit. L'altre film que podem posar en relació és l'últim, the killers of the flower-moon en el qual Scorsese volia contribuir a mostrar l'aspecte més determinant de la història americana. De fet, també això és clar en The Irishman on es fonamental la figura històricament real de Jimmy Hoffa. (aquí però també és determinant el sindicat de camioners) Aquí ens explica la història de la ciutat de Las Vegas, la qual en un cert sentit és la més genuïnament americana que existeix i em sembla que és molt més que significatiu que Ace Roshtein, el personatge interpretat per De Niro, l'únic supervivent ,passi la resta de la vida treballant a l'àmbit dels bons-escombraries. La diferència més important amb Good Fellas és la desaparició total de l'absoluta, i moralment molt ambigua, joie de vivre del film protagonitzat per Liotta. Els personatges viuen perpètuament angoixats per les seves ganes de tenir més i quan en tenen alguna cosa, per la por de perdre-la. D'altra banda malgrat el catolicisme inicial de Scorsese aquí la tonalitat recorda més a un Schrader perquè tant Stone com Pesci són personatges predestinats des de l'inici del film. És clar que no podem parlar efectivament d'Amèrica sense parlar de predestinació.