Mapa de soledades

     Mapa de soledades és el darrer assaig publicat per Luís Gómez Barcena. Deixa doncs pels moment la seva activitat novel·lística per escriure un assaig sobre la solitud, sobre les molt diferents maneres i escenaris de la solitud. Com a les obres anteriors aboca els seus referents filosòfics, antropològics i literaris per oferir-nos un cataleg molt ampli de les diferents maneres en que els humans hem viscut la solitud. El llibre evidentment no pot prescindir del fet que els darrers temps ha anat augmentant la consciència de què la solitud és un dels mals fonamentals de la nostra època, fins al punt que alguns països, com ara el Regen Unit, han creat ministeris específics per combatre-la. És evident que la solitud no es pot veure només com una desgràcia. De vegades, ens cal i segon que volem fer ,és indispensable. Per això utilitza la distinció entre el mot "soledad", de tots conegut, i el també existent en castellà "solitud" que sembla abastar els aspectes positius i creatius associats al terme. La distinció però com ell adverteix té un punt d'ambigua, doncs mai no és clar quina de les dos ve primer, si l'exigència de "solitud" no està originada a la "soledad" i si el preu final de la "solitud" exigida no acaba sent sempre la "soledad". Tots els capítols del llibre estàn dedicats a diferents escenaris; successivament: la selva, la ciutat, la illa, la llar, l'oceà, el jardí,, el desert, el cosmos, l'espai, la frontera, els casquets polars, les cimeres. El penúltim capítol, terra incognita, ens parla de la mort, entesa com experiència de solitud suprema, doncs és el llindar més enllà del qual no hi ha companyia pensable. L'últim capítol està dedicat a la noció de pell, cosa fonamentada és que l'experiència més crua de la solitud és la manca d'una pell que ens toqui. En el llibre apareixen moltes persones solitari començant per l'escriptor argentí Quiroga, escriptores com Emily Dickinson o Virgina Wolff i fins i tot animals com la misteriosa balena que emet sons de 52 herzis i que per tant són inaudibles per a qualsevol membre de la seva espècie. Tanmateix el protagonista més continuat és el propi Gómez Barcena, doncs el seu discurs es fonamenta a les seves vivències, en alguns casos professionals, però en d'altres profundament íntimes. Jo he gaudit del llibre cosa que em provoca un certa astorament perquè estic sincerament tip d'escrits en primera persona i de literatura del jo. Possiblement l'explicació està en que Gómez Barcena encara no ha fet quaranta anys i per això en ell resulta tolerable el que en algú nascut, diguem-ne, entre 1955 i 1965 resulta imperdonable.