Escuela o barbarie

Des de les jornades sobre les competències organitzades pel sindicat després de sentir al Enrique Galindo em vaig quedar amb ganes de llegir el llibre del que és coautor.  Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda, cosa que finalment he fet aquestes darreres setmanes. Ja vaig explicar fa poc que, bàsicament des de que vaig tornar a Catalunya, el tema educatiu m’havia saturat molt i que tenia poca tirada a tornar-hi. Ser-hi al sindicat m’ha fet canviar aquest punt de vista i en aquest cas ha valgut la pena. La primera sensació que em desperta el llibre és la d’agraïment, perquè el treball dels seus autors confirma empíricament allò que molts fa temps que veiem clar però  que, sense un bon recolzament empíric,  no podíem expressar clarament. El desgavell educatiu no és fruit de cap cadena d’esdeveniments infortunats sinó  la conseqüència d’un pla molt ben meditat per desballestar-ho. La confirmació empírica es troba  mitjançant la lectura de textos que en circumstàncies  normals mai no llegim però que són decisius: els informes de les organitzacions supranacionals, evidentment totalment independents de qualsevol idea democràtica, que constitueixen el nostre govern efectiu.( el tercer capítol és el clau en aquest punt: el nuevo orden educativo mundial)  És un treball inútil parlar d’educació i dels canvis que es volen imposar, que s’estan imposant, sense atendre el context més ampli d’un canvi de model productiu, que substitueix la noció de ciutadà per la de consumidor i la d’emprenedor i on les condicions de treball pateixen un canvi radical, on tots els drets queden esvaïts en paraules del autors :  que llamemos escuela pública  a un inmenso mecanismo gubernamental de coaching para gestionar la estabilidad emocional de grandes masas de población abocadas a una vida de precariedad.. Els autors escriuen des d’una posició que em recorda la de Michéa, tot i que aquest autor no és citat, esquerrana però no progressista, fins i tot capaç de combinar aquest esquerranisme, l’aspiració de posar el bé comú per sobre de l’individual, amb una posició conservadora, per la consciencia d’estar  en una tradició que ha engendrat coses que mereixen perdurar i perquè la revolució en marxa és antropològica i la impulsa la dreta neo-lliberal.. En aquest sentit oposició a una progresia, pseudoesquerra, mefistofèlica que fa bandera del canvi pel canvi, assumint que tot allò que neix mereix perir, d’aquí el títol del llibre perquè la destrucció hagués estat impossible sense el recolzament de l’esquerra, començant pel treball de Foucault rebaixant les institucions educatives a la condició de presons, precisament en el   moment en què per primera vegada a la història les classes treballadores podien accedir massivament.   Molt oportunament però la referència teòrica més decisiva del llibre és Plató, perquè la insistència en prescindir del continguts per centrar-se de manera exclusiva a la metodologia, és en el fons la mateixa discussió que mantingueren Plató i els sofistes ; potser amb la diferència de que els sofistes mai no tingueren tant de poder al seu darrera disposat a recolzar-los o , per dir-ho, en termes actuals, que de manera tan arbitraria i gratuïta els consideressin com a científics. És difícil no oblidar aquí la intensa perplexitat viscuda per molts dels que a la tardor de 1982 començarem la carrera de filosofia quan ens parlaven de la cientificitat de la pedagogia, la qüestió és si ara els que venen dels instituts tenen la possibilitat d’experimentar aquesta perplexitat.

Enumero breument algunes veritats bàsiques que la vida actual dels instituts qüestiona i que ens mereixem que siguin recordades i defensades com fa aquest text:  el saber i l’aprendre poden ser incentius en ells mateixos, l’experiència de l’alumne sovint no és un punt de partida sinó un obstacle del que ha de ser alliberat, una escola centrada en el desenvolupament emocional és necessàriament una escola totalitària, la  formula de l’aprendre a aprendre és una afirmació del tot buida, allò que ens venen com ensenyament bilingüe és una estafa massiva  o que tot i no ser perfecte la condició de funcionari i la noció de concurs públic és infinitament millor que qualsevol alternativa possible. Val la pena afirmar aquestes veritats quan la supervivència dels que cada dia estem als centres, de vegades s’associa a  cometre el pecat d’oblidar-les. La part final es centra en una curiosa paradoxa, malgrat tot l’ensenyament secundari ha resistit millor els intents de desnaturalització que la universitat, abocada a un procés de buidament de continguts que fan la seva degeneració un fet gairebé irreversible.