Raons i persones (I)

Des de començaments de gener estic lluitant contra una obra major de filosofia, molt poc coneguda pel que sé al nostre país, Reason and Persons de  Derek Parfitt  (existeix traducció castellana, però no pas en la llengua de Pilar Rahola). De moment he acabat la primera part,  que tracta d’un  tema, l’ètica, que no em motiva especialment. El rigor lògic és prou gran i exigeix una lectura molt lenta.  Fonamentalment, el seu propòsit és mostrar el caràcter contradictori, es refuta ella mateixa, de tota doctrina egoista en moral. Evidentment egoisme aquí és sinònim de la forma de racionalitat més estesa, però no està pensant només en filosofies contemporànies. El cristianisme implica una moral que pot conceptuar-se com egoista en quant apunta a una doctrina de salvació personal. (fora un tema a discutir si aquesta valoració seria vàlida per Sòcrates i Plató,  jo crec que no i molta gent pensarà que sí cosa que jo relacionaria amb la lectura errònia i abusivament cristianitzadora que es fa de la qüestió de l’ànima en Plató) La refutació de l’egoisme es fa per vies d’argumentació lògica, però troba una fonamentació metafísica a la tercera part del treball, la qual tracta sobre la noció d’identitat personal.  Parfitt és un reduccionista que nega tota importància a la noció d’ego cartesià, d’identitat personal, la qual considera trivial en ella mateixa.  Evidentment no pot haver cap argument millor contra l’egoisme que pensar que l’ego és una il·lusió. Tot això ho he llegit amb molt interès, perquè si hi ha alguna lectura que m’ha marcat és la secció dedicada a la identitat personal en el tractat humeà. M’impressionà de jove, l’he estudiada després a fons.  Aquesta tercera part segueix sent austera i rigorosa, però em semblà apassionant.  El seu apèndix que no he llegit connecta la seva reflexió amb la de Buddah.  Segurament hi ha aquí un camí que vair començar a recórrer mínimament fa deu anys  i que si , com fora d’esperar, en un futur tinc més temps hauré de retenir