The Bad and the Beatiful

Junt amb Singing in the rain o Sunset Boulevard, The bad and the beatiful és una de les millors pel·lícules americanes del període clàssic que tracten el cine dins del cine. Fou sense dubte un dels millors treballs de Minelli i també de Kirk Douglas. La seva aparició al film, pagant el públic que ha assistit a l’enterrament del seu pare, n’és una de les meves preferides com a definició d’un personatge. A diferència d’un film europeu, la perspectiva aquí és que l’autor és el productor, com realment era als trenta i als quaranta, però Minelli, que no volia ser un assalariat, fa una reivindicació del seu ofici a la tercera part, quan malgrat el seu poder i intuïció, el brillant productor fracassa amb la seva pel·lícula, per la seva manca d’humilitat, un procés no tan diferent del que viu Mastroianni a Otto i mezzo, quan veu que només pot acabar el seu bloqueig ,acceptant les seves contradiccions. La perspectiva moral de Shields, el personatge de Douglas, és també molt original i relacionable amb la vocació religiosa o l’artística, que per Minelli no eren tan llunyanes com es palesava al seu biopic sobre VanGogh també amb Kirk Douglas. Una vocació que fa del propi treball un valor molt més important que l’amistat o l’amor. La pel·lícula no té cap mal moment i molts de memorables com la petita però inoblidable aparició de Gloria Grahame o l’escena de més amunt on els personatges ficticis són clarament una encarnació de Val Lewton i jacques Tourneur quan conceberen Cat People