El motín de la naturaleza

Aquest és el títol del darrer llibre de Ph. Bloom un historiador cultural del que s’havia publicat no fa gaire anys un llibre sobre la il·lustració, gent perillosa de molt bon llegit. La idea central d’aquest nou llibre és mostrar la interacció entre la petita edat del gel que va patir el  nostre planeta entre finals del segle XVII i començaments del segle XVIII i els canvis culturals que es van produir en aquell període. Aquesta petita edat del gel és un fet ben conegut des de les cròniques de l’època que ens parlaven de fenòmens, poc després inconcebibles, com les gelades del riu  Thames que permetien creuar-lo a peu sense problema.  L’aparició d’un nou ordre ideològic, polític i cultural es pot interpretar com una resposta als desafiaments plantejats per la nova situació. El canvi climàtic experimentat llavors va significar profundes transformacions de l’agricultura que van suposar també una oportunitat pel comerç que aprofità essencialment el país central en aquest desenvolupament de la modernitat: els països baixos Les alteracions   a les collites de  cereals foren un dels fenòmens que condiciona el canvi decisiu: convertir  la terra en un component més del mercat, una cosa que es podria comprar i vendre. Bloom té la virtut de no edulcorar un temps que  per les persones d’orientació progressista pot ser fàcilment idealitzat, ni que sigui per la gran profusió de genis filosòfics que hi ha haver. La crisi possibilità una redistribució de la riquesa molt més vertical que horitzontal, on les classes populars, en general, van sortir perdent .  Com diu, recuperant el judici de Polany, l’edat moderna comença amb una revolució dels rics contra els pobres. (el llibre de Gonzalo Ponton explica amb molta riquesa de detalls com s’esdevinguñe  aquest procés)

Bloom presenta els herois d’aquest període fixant-se en figures com Rembrandt, Montaigne , Descartes ( del que crec que no entén molt bé les seves argumentacions en favor de l’existència de Déu), Mersenne, Gassendi, Bayle, Spinoza (la seva figura preferida sense cap mena de dubte), Molière, Locke o Mandeville, l’obra del qual és llegida com la culminació de la revolució intel·lectual duta a terme. Totes aquestes figures ens són presentades d’una manera que les fa atractives, encara que podrien potser no resistir la mirada de l’especialista.

Llegint aquest llibre he experimentat la satisfacció, ho sé vana i inútil, de veure com hi ha gent que comparteix amb tu idees que són significatives. Per exemple, la importància decisiva de la pintura holandesa com testimoni fonamental del nou període que estava naixent. O també, que com vaig escriure al llibre de Locke, no hi ha cap de les problemàtiques que ens fan girar al cap, que no trobi les seves arrels al que s’esdevingué en aquell període gèlid. En termes econòmico-cultural s la gran paradoxa és que la cultura europea inventà al mateix temps i quasi  per la mateixa gent els drets humans i les formes més avances d’explotació del proïsme (Locke és aquí la figura més paradigmàtica). Nosaltres seguim presos d’aquesta paradoxa, tant més que el pensament predominant el neoliberalisme és un fruit clar del moment, com ell  ens diu: la ideologia del libre mercado es un eco de la ilustración racionalista y  deísta de caracter volteriano.  La idea final és que les lluites fonamentals del nostre temps en són una prolongació de les d’aquell moment. El liberalisme com ideal fonamental ‘Occident triomfà llavors, en part per circumstàncies del tot contingents, climàtiques, i també sovint prescindint de la coherència, cosa que no deixa de ser el fonament de futures febleses.  Prendre consciència d’això ens deu ajudar a veure que la democràcia i la llibertat no són un destí i que pensar que ho és, és segurament el camí més ràpid per a la seva desaparició.