Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 18 de maig del 2020

Més Hawks


Entre les revisions que he fet dues nits passades he vist dues pel·lícules que tenen molt en comú: el director, el protagonista i haver utilitat el mateix guió Es tracta de Rio Bravo i Eldorado, els dos westerns que Hawks va rodar amb Wayne, el 1959 i el 1966. Durant molts anys sempre he considerat la segona, nom també d'un llegendari equip de futbol sala o futbol 7 segons, com la meva preferida. La visió de l'altre nit va ser tan plaent com qualsevol de les innumerables visions anteriors. La primera vegada que la vaig veure era un alumne de BUP i em vaig quedar del tot enganxat des del moment en que Missisipi, un jove James Caan que feia potser el millor paper de la seva vida, acabava un treball de dos anys amb un cop de gabinet. Anys després mentre seguia sempre quedant-me enganxat a la pantalla vaig descobrir que el film tracta al final de dos temes fonamentals: la importància de l'amistat i la necessitat d'acceptar l'envelliment i de saber-ho fer. Quaranta anys després aquests temes no ha perdut evidentment rellevància.
En conjunt Rio Bravo és potser millor pel.lícula. No hi és Robert Mitchum, però Dean Martin fou el millor treball de la seva vida ( i en un cert sentit el més sorprenent perquè la seva imatge ordinària no podia estar més allunyada del ethos i el pathos del western). Però estava Walter Brennan, que no necessita ningú més quan està en pantalla i sobretot Angie Dickinson, un personatge femení que no té res d'envejar al de les comèdies. De fet, totes les seves escenes amb Wayne són escenes de comèdia, on la superioritat de la dóna sobre l'home és la font principal de comicitat. També té una escena que d'adolescent em va entusiasmar, la del got de sang a la cervesa, que permet Martin acabar amb el malfactor ocult a al pis superior del saloon dels dolents. Té un bonic homenatge al cine mut amb la primera escena, que és el títol italià del film un dollare d'onore, i a diferència de El Dorado, Hawks mantingué l'escena musical que encaixa perfectament al film. Tampoc diria que el discurs sobre l'amistat és gaire diferent. Si que a la posterior, la consciència i l'acceptació de la fragilitat és molt clara i per això puc empatitzat molt millor amb els seus protagonistes. En tot cas, qualsevol de les dues mostra la tesi hawksiana de què als films no importen les històries sinó els personatges ( i potser per això el cine contemporani cada cop és menys interessant)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.