Lincoln al cine

Les dues darreres nits he vist dues pel·lícules sobre Lincoln, el film homònim que va rodar Spielberg fa vuit anys i el Young Mr. Lincoln de John Ford del 1939. Són dos films molt diferents. Com em va semblar a l’estrena, el de Spielberg és un bon film que explica una història realment interessant.  Es centra en els esforços de Lincoln per passar la tretzena esmena, la de l’abolició de l’esclavatge, al final de la guerra, quan la desfeta del sud és inevitable i Lincoln se n’adona que no havent abolit l’esclavatge durant la guerra, serà molt difícil fer-ho després, tant més quan la capitulació sudista a canvi de mantenir la institució de l’esclavatge hagués estat una sortida acceptable pel Sud i ben vista pel Nord, que essencialment no feia la guerra per alliberar als esclaus. Lincoln assolí tirar endavant l’esmena, indiscutible des d’un punt de vista estrictament moral, fent actes de poca dignitat política: comprant el vot d’alguns dels diputats demòcrates que havien de deixar el congrés, ja se n’havia escollit un altre, i mentint al congrés, afirmant que no sabia res de les negociacions amb el Sud, quan el vicepresident de la confederació ja era a Washington negociant. Sense res a negociar amb el Sud, la guerra es prolongà encara fins a l’abril, amb el consegüent increment de vides humanes perdudes. La pel·lícula té un ritme equilibrat, es deixa veure bé i té un dels millors actors del moment,   Daniel Day Lewis, posant tot de la seva part per esdevenir un Lincoln creïble i obtenint un óscar que  no tingué gaire discussió.

El film de Ford és una altra cosa. Mentre que Spielberg ens explica una història significativa. Young Mr. Lincoln té poca història. El seu nucli és el primer cas de Lincoln com a advocat defensant dos joves camperols acusat injustament d’haver donat mort a un membre de les forces de l’ordre de Springfield. Però Ford no comença amb això fins ben passada mitja pel·lícula. Abans haurem vist els inicis de Lincoln al seu poble natal, la seva decisió de deixar el lloc nadiu per fer d’advocat i una llarguíssima celebració del 4 de juliol a Springfield, illinois, en el temps de la seva arribada. Comparant amb el que ens explica Spielberg és més aviat poca cosa. Tanmateix el film de Ford és molt millor. Spielberg és un bon director de  cinema, però Ford pertanyia a un altre categoria, superior. A Spielberg cada escena té sentit en funció del tot, Ford hi composa un tot, però cada pla, cada seqüència té una vida propi. Potser això ho explicà molt bé el productor d’aquest film, poc sospitós d’altra banda ser parcial a favor de Ford: Finalmente he llegado a la conclusión de que Ford es el mejor director de la historia del cine... era capaz de otorgar más dramatismo a un largo plano de interiores o exteriores que cualquier otro director y su forma de colocar la cámara  podía conseguir que  incluso el mejor de los diálogos fuera algo superfluo o secundario... Nunca movía la posición de la cámara...no la acercaba ni la desplazaba. Mirabas el decorado y  quizás pensabas que hacía falta un primer plano, pero no era así. Era un grandísimo artista visual. Des d’una posició molt oposada en tots els aspectes a la de Zanuk Einseinstein estava del tot d’acord amb aquesta valoració de Ford.

Com diu Zanuck cada pla val en ell mateix. Aquí hi és un dels moments més recordats de la sev  filmografia, el del jove Lincoln enfront de la tomba de la seva estimada, plantejant si devia deixar el poble o restar-hi, és un moment de gran bellesa al qual contribuí la música d’Alfred Newman, la mateixa que més de vint any s després Ford tornaria a utilitzar a The Man who shoot Liberty Valance, quan veiem la flor de cactus sobre el taüt de Tom Doniphon. D’altres escenes són però també memorables: la ja esmentada festa de Springfield, el moment en que Lincoln atura el linxament dels dos germans, una escena realista en un temps en què als EEUU hi havia encara molts linxaments (és l’escena que hi ha més amunt), el ball de Lincoln amb la que després serà la seva dóna (una escena que pràcticament li faré repetir a Henry Fonda en My Darling Clementine)  M’agrada especialment la densitat poètica que li dóna al riu, associat a la pèrdua del primer amor del futur president.

El contrast és potser més agut si considerem que Speilberg ha tingut i encara reté un gran poder a Hollywood, mentre que en el moment de fer Young Mr. Lincoln , Ford era essencialment un assalariat de  Zanuk ( i aquesta fou potser la seva millor posició a Hollywood) . Les condicions materials potser no són del tot determinants.  També és molt significativa el contrast sobre les visions polítiques del dos films. Ford al 1939 era un simpatitzant dels fronts populars i això queda ben reflectit a la pel·lícula. Lincoln és un líder populista, tot i que en el sentit americà del terme, on aquest terme no té les connotacions negatives que ha adquirit al darrer decenni. Em contraposició, el film de Spielberg pot donar peu a una lectura més escèptica, tampoc en un sentit estrictament negatiu d’aquest terme, quan ens presenta el moment més important de la història política dels EEUU, l’abolició és la realització efectiva dels principis de la declaració d’independència, com un passatge condicionat per la mentida i la corrupció. Tot i que ningú pot negar, i l’escena d’amunt és ben il·lustrativa, que potser allò que diferencia realment al polític valuós és la clarividència i el coratge que cal per pensar a llarg termini.