Reveient pel·lícules
he vist entre les que tinc per casa, no tinc d’altres perquè no
soc de cap plataforma, dos dels dos films obertament més religiosos
de Martin Scorsese, en un cert sentit probablement caldria incloure
també Ragging Bull.
Per ordre d’antiguitat parlaré primer de
The last temptation of christ, la seva
adaptació de la novel·la de Kazantzakis que no havia vist des de la
seva estrena, fa un munt d’anys. El film de Scorsese és
evidentment molt deutor , em sembla, del de Passolini, la idea de
rodar el film al Marroc no és gaire llunya de la tria de la ciutat
de Matera que va fer l’autor de Saló.
Com en aquell cas, l’escenari li dóna molta força a la narració.
Personalment, em van agradar molt el començament amb la descripció
de l’ambient i l’escena de la temptació que és tota la part
final de la pel·lícula. La part central en canvi no em va semblar
especialment inspirada.
Silenci
em sembla un treball francament superior. És el seu projecte més
personal, doncs cap gran productora tenia molt interès en filmar una
història protagonitzada per missioners jesuïtes. La història es
centra en dos joves capellans que volen confirmar, saber de cert si
el seu antic mentor, enviat per la companyia al Japó, ha apostatat.
Estan el segle XVII al moment en què l’estat japonés abandonà la
seva primera posició de tolerància per iniciar una persecució del
missioners estrangers i dels japonesos convertits. Una persecució
que al film es mostra amb la cruesa aportada per la riquesa
imaginativa oriental quan es tracta de torturar. La pel·lícula va
tenir crítiques desfavorables i va ser considerada per alguns com
tediosa. Jo no em vaig avorrir gens. No crec que es pugui rodar d’una
altra manera, perquè la història tracta d’un esdeveniment , el
signe confirmador de la fe, que mai no té lloc. Mentre els
jesuïtes eren torturats al Japó, Pascal escrivia sobre l’amagament
de Déu i les dues experiències són idèntiques. La confrontació
entre el pare Rodrigues, interpretat per andrew Garfield i el pare
Ferreira, Lian Nesson, acaba sent la confrontació entre dos maneres
bàsiques, però igualment essencial d’entendre el fet religiós:
des d’un punt de vista polític, el qual justifica plenament la
persecució japonesa d’una actitud que no té res a veure amb els
japonesos i que mai pot ser realment entesa per ells com diu el
japonitzat pare Ferreira, i un una actitud més intima, interior i
personal que finalment seguiren tots dos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.