Abans d’ahir vaig fer l’avaluació final de
segon de batxillerat. Si a la resta dels instituts ha anat pel mateix camí,
cosa que és el més probable, el
departament tindrà una prova fefaent de la superioritat de l’ensenyament
telemàtic sobre el presencial. És la trenta-tresena
vegada que assisteixo a aquest ritual.
Estic tot el que puc en silenci perquè
no trobo el sentit a dir-ne res.
Discutim unes qualificacions sobre exàmens i activitats ignotes i deixem de
banda fets com que, en el cas de
determinats alumnes, tots podríem estar d’acord en que no saben escriure ni
tenen competència lectora. Hom ha
discutit molt, de vegades amb acritud per la banda dels que volen defensar la
cultura de l’esforç ,el pretès aprovat general d’enguany (tampoc tan diferent
dels altres anys). Però l’aprovat
general és la conseqüència obligada i coherent de pensar que tot coneixement és
superflu i essencialment la lectura i l’escriptura que ,de fet, ja no semblen formar part dels
objectius del batxillerat. Tot això ja sé de que va i no m’hauria de posar
neguitós, però el cas és que no puc evitar-ho i segurament allò que em resulta
insuportable és la satisfacció que constato en alguna part del professorat quan
han regalat una nota; la satisfacció associada a l’ús magnànim del poder que
ignora el missatge contraproduent per tots nosaltres, la confirmació del nul
valor d’aquesta cultura que hauriem de
defensar i l’engany associat al fals igualitarisme que
defineix la ideologia educativa. L’alumne
ha titulat igual que tothom, però això ni amaga el dany fet ,per negar-li allò
que hauria de saber, ni a la pràctica li donarà possibilitats reals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.