The professionals

The Professionals , el film de Richard Brooks potser no hi és a gaire antologies com altres dels que de vegades parlo, però si que, per a mi, és una font de plaer cinematogràfic assegurat. Certament hi haurien coses a millorar, per exemple, sempre que la veig penso que em caldria haver sabut alguna cosa més dels personatges de Robert Ryan i Woody Strode. Brooks era un bon escriptor però de vegades els seus diàlegs tendien a ser sentenciosos i alguna coseta més sempre es podria trobar. Wild Bunch és del mateix gènere, gringos penjats a mèxic, i és més rodona. Però les fonts de plaer són aquí molt potents. En primer lloc, el repartiment és tan bó com el de Wild Bunch ( amb la coincidència de Robert Ryan, Lee marvin era la primera opció protagonista per Wild Bunch però la descartà precisament per haver fet un paper tan semblant) i a més dels senyors desenganyats hi és una Claudia Cardinale, absolutament espectacular. Frueixo també amb la música de Maurice Jarre, que certament no compleix amb la màxima del meu amic Pepe Nieto de què la música de cine tampoc pot sentir-se gaire. Jarre, com a Lawrence, s’hi sent molt i se’t fa impossible pensar el film sense ella. Finalment, l’escena final amb la lliçó moral de la pel·lícula: hi ha una cosa pitjor que ser un fill de puta i és ser un fill de puta que s’ha fet a si mateix.