No
tinc un cos; sóc un cos. Aquesta
era la lliçó de Merleau-Ponty. Des del meu punt de vista, i el de
la majoria de la meva generació, una tesi incontrovertible. Des de
Merleau-Ponty sabem més que abans de com funciona el cervell humà.
Del que hem aprés no s'infereix res que permeti considerar com a
probable una refutació d'aquesta tesi. Llavors com cal interpretar
l'afirmació de què hom té un cos equivocat.? Si prescindim de
consideracions religioses, les religions fins i tot les que s'ignoren
com a tals, són sempre més o menys dualistes, l'única manera de
donar-li sentit és pensar que l'error no és el cos, sinó un
mateix. I si l'error és un mateix, ni la cirurgia ni cap
emparellament pot ser la solució.
No hi ha respostes simples pels problemes complexos.
Veig
As
bestas
el film de Rodrigo Sorogoyen que ha estat un dels grans èxits de la
temporada. De Sorogoyen recordo haver vist El
Reino,
que em va agradar mentre la veia però que no va deixar cap empremta
duradora a la meva memòria (cosa que no implica cap judici de valor
atès l'estat decadent de la meva memòria). As
bestas
és, per a una espectador de la meva edat i condició, essencialment
un western. Fer un "western" espanyol a Galícia és
geogràficament coherent,
com en el cas català ho era fer Alcarràs.
El caràcter de western és aquí més clar perquè la confrontació
entre els acabats d'arribar i els nadius és al centre del film,
mentre que la presència dels colonitzadors està força elidida al
film de Carla Simon.
La
confrontació al film de Sorogoyen és entre uns camperols gallecs de
les muntanyes orensanes i un matrimoni neorural francès que vol fer
agricultura ecològica i reconstruir les cases abandonades del poble
per fer venir més neorurals.
La diferència més importants amb Alcarràs
és que mentre al film català els indis (és a dir els pagesos
lleidatans) són més aviat simpàtics i estan presentats des d'un
punt de vista moderadament rousseaunià, en el film de Sorogoyen, els
habitants del llogarret s'assemblen a algunes de les versions més
negatives del salvatges, la del Western de tota la vida.
El conflicte està,
en part,
causat per la xenofòbia dels aborígens,
però sobretot per l'oposició dels francesos a signar un contracte
per a construir un parc eòlic que requereix la unanimitat de tots
els propietaris de la vall. Les perspectives del matrimoni neorural,
Antoine i Olga, són molt diferents a la dels seus veins: per ells el
parc eòlic és la destrucció de la seva utopia i el seu projecte i
un atemptat contra la seva fe ecologista. Per Xan, l'antagonista
fonamental del que fa una interpretació impressionant Luis Zahera,
és l'única possibilitat de lliurar-se d'una vida de misèria i
treball físic aclaparador redimint-se amb la compra de un taxi i un
pis a Orense. Per tal de defensar el seu més modest, prosaic i profà
somni Xan i la seva família fan accions del tot execrables, però
no crec que hom els pugui negar el seu punt de raó, cosa a la que
també ens pot ajudar la poca gràcia que fa el pseudo-romanticisme
d'Antoine i Olga.
L'Orense
de finals del segle passat no és l'Oklahoma del segle XIX, però la
guàrdia civil que surt a la película no és massa més efectiva que
figures com, per exemple, el sheriff de Shimbone a Liberty
Valance.
Els seus representants dominen certament millor la retòrica del
políticament correcte que el personatge interpretat per Andy Devine,
però són igualment efectius i, a més, menys imparcials. La primera
hora del film és possiblement millor que la segona amb una bona
dosificació de la tensió dramàtica i una magnifica recreació de
la vida tavernària rural
Fa
poc en un lloc del ciberespai, que no s'hi val el temps que perdria
buscant-lo, llegia el punt de vista d'uns hiperventilats
independentistes que defensaven la independència com a única
possibilitat de defensa de la nostra espècie humana(no
està malament l'ascens de ser una nació a una espècie). Entre
d'altres coses defensaven que
hauríem
d'oblidar-nos de gents com Vicens Vives, defensor de collonades com
el rigor metodològic,
i tornar a historiadors com Ferran Soldevila,
del tot compromesos amb la causa. El mateix dia trobava a les Notes
del Capvesprol
aquest
text inversemblament actual, tot i haver estat escrit fa gairebé
cinquanta anys. Parla de la guerra de les remences potser el fet més importants per explicar per què no hi hagué mai un estat
català. Pla ens explica això:
Els
historiadors de l'escola estricta de Barcelona (Sanpere i Miquel,
Soldevila, Rovira i Virgili) han estat fatal davant els moviments
dels remences. Encegats per Barcelona, per l'obsessió que les
institucions feudals del país,
arcaiques i corrrumpidíssimes, no s'equivoquen mai, ha creat, sobre
els pagesos revoltats, contra els mals usos, una fraseologia
fatídica. Davant dels pagesos, la diputació del General ho feu molt
malament. Són historiadors sentimentals que han contribuït a
perfilar un país d'un sentimentalisme abjecte i que avui està en
plena efervescència. S'estimen més les delícies toves i
lacrimògenes de les derrotes, que la virilitat autèntica i positiva
del triomf. Com més malament em fan les coses, més les exalten
gratuïtament.
Estimació
de les derrotes i exaltació gratuïta de la incompetència. Els anys
trenta, els anys setanta i els temps del procés. Res de nou sota el
Sol.
Living
és el remake d'Ikiru,
el clàssic de Kurosawa de 1952. La nova versió presenta com a
atractius fonamentals un guió signat per un premi Nobel de
literatura, Ishiguro, i l'assignació del paper principal a una
figura cabdal del cine britànic Bill Nihgy. Ishiguro és un gran
admirador del film original i ha estat la seva presència l'argument
decisiu per convèncer els hereus de Kurosawa de fer una nova versió.
Ishiguro no és guionista i tenia molta recança envers el projecte,
però és sincer quan diu que ha fet una treball d'adaptació més
que no pas de creació. De fet, no s'ha variat gens la línia
argumental i ha respectat el gran encert de Kurosawa de posar la mort
del protagonista a la meitat del film. La diferència és l'espai
temporal, com a l'original, el film passa als cinquanta,
però no pas a Tokyo. sinó a Londres. Tanmateix hi ha coses que són
comunes als japonesos i als britànics o, millor dit als respectius
ideals, com són la seva tendència a l'estoïcisme i un
cert problema per empatitzar amb el proïsme, comú als personatges
interpretats per Nihgy i Shimuro. Potser la diferència essencial es
troba en el fet que han passat setanta anys des de la realització
del primer film. Jo no sé res de com ha evolucionat el Japó, però
crec que té raó Ishiguro quan diu que possiblement una figura com
la del funcionari Williams ja no té gaire a veure amb el nostre
present. Des del meu punt de vista això no implica cap millora. Em
sembla millor un món on la gent no s'interessa pels altres i no
crida i mira de no molestar,
és dir reprimeix tota expressió publica d'emocions i sentiments,
que no pas
un
món on tothom crida i reafirma el seu jo i segueix desinteressat
pels altres.
Altres aspectes de tots dos films són però, del tot universals com
la seva mirada escèptica i irònica vers la burocràcia. La crítica
parla d'un film trist. Jo no ho veig així. Watanaba i Williams al
final tenen un petit, quasi insignificant des d'un punt de vista
social, triomf fent un parc infantil; prou gran però per demostrar
que la vida pot tenir un sentit i que aquest sentit passa segurament
per saber sortir fora de nosaltres mateixos.
El director és Oliver Hermanus i possiblement el seu treball
d'enquadrament si té moltes diferències amb el film precedent però
la meva memòria no és prou precisa per confirmar-ho,
Si
jo fos la mena de persona que,
des de fora,
puc semblar que sóc, els meus plans d'escriptura en els propers deu
anys passarien per transmetre el que sé, amb l'esperança de
contribuir a alguna mena de transformació i millora
d'algun improbable lector.
Malauradament tot aquest anys no m'han donat per gaire i en faria
molt si pogués resoldre les meves contradiccions que són molt
variades tot i que fonamentalment ara m'amoïnen dos: en
primer lloc com conciliar dues posicions en les que vull creure i em
semblen ben fonamentades, però que, com a mínim en un cert sentit,
són oposades: l'escepticisme envers el jo defensat per gents com
Hume, Buddah o Parfit i la consideració de l'altre com a absolut que
vaig trobar a Levinas i que mai he deixat de tenir present. La
segona qüestió és decidir quina
valoració em cal fer de la il·lustració; pensar si el seu fracàs
era inevitable,
i d'altra banda si era un projecte que realment valia la pena. De fet, després de 34 anys de començar un curs parlant del pas del mite al Logos, començo a sospitar que aquest pas no sols no cal, sinó que és una forma perillosa de fatxenderia. O dit altrament que el meu temps i la meva cultura m'han ajudat a prendre una posició envers la religió que hauria de ser reconsiderada (no parlo especialment del cristianisme).
El relativisme moral, preocupació compartida amb el difunt Ratzinger que al seu cel sia, és del tot congruent, de fet una conseqüència, amb l'absolutització del jo i per això la millor i la més plausible línia de defensa és el prendre consciència de la inanitat del jo. Anàlogament cal distingir entre la tolerància filla de l'escepticisme, la que pensa que totes les opinions poden ser falses, és a dir la que hauria de ser la base d'una societat il·lustrada, i aquella que opera realment entre la gent del nostre temps, l'assumida pels discursos polítics progressistes, en la qual allò que compta és ningú em pot dir que les meves opinions són falses i estic equivocat. Una concepció que acaba esdevenint un instrument de protecció de totes les supersticions i de tots els prejudicis
Sovint apareixen als diaris o a la televisió notícies sobre
persones grans que patien el conegut Síndrome de Diògenes i quan
hom accedeix a casa seva, trencant sempre una continuada solitud,
troba la seva llar atapeïda de tota mena d’escombraries i
andròmines. Espero que jo no arribaré mai a aquest punt però em
sembla que els sentiments dels meus successors, previsiblement els
meus nebots, quan entrin a la llar de l’oncle-padrí traspassat no
seran gaire diferents. Encara que potser no hi haurà escombraries,
és un fet que la casa està plena de llibres i pels habitants del
nou temps, els que seran la gent normal, els llibres no seran gaire
més que escombraries i sense discussió andròmines
.jpg)
