Ciència i religió

Com en deia el Jordi Sales no fa gaire, el segle XVIII no s’entén si no és té ben clar que va passar el XVII i un dels fets fonamentals del XVII és que els latitudiaranistes guanyen. La lluita de Hume no s’entén sinó des d’aquest escenari i tenir en compte aquest escenari vol dir no projectar la lluita contemporània plantejada pels anglosaxons entre partidaris de la ciència i religió. Figures determinants com Boyle o Newton no hi eren al primer grup. Pel contrari, eren els campions d’un punt de vista que identificava ambdues. L’escepticisme envers el coneixement científic i la lluita contra el fanatisme religiós no són dues vessants diferents sinó que es requereixen l’una a l’altra. Dit això, cal concloure també que el descobriment de Nietzsche de la identitat final entre ciència, metafísica moderna i religió no deixava de ser el descobriment de la sopa d’all.

Conclusió de la diada

El fet indiscutible és que a Barcelona, dimarts a la tarda hi hagué una explosió d’entusiasme. Si això és bo o dolent està determinat pel valor que donem a l’entusiasme. Sobre això Locke tenia alguna cosa a dir i Hume encara més.

antiracionalisme

Hume com a filòsof anti-racionalista? Segurament, si. Cal, però, entendre bé que significa racionalisme. O, altrament dit, qui és el racionalista. Aquí la qüestió esdevé més difícil perquè el racionalista no és pas Descartes. Tampoc un Leibniz que gairebé no podia haver llegit. La referència indubtable i segura és el massa oblidat i poc transitat a hores d’ara Malebranche.

orígens alternatius

Llegir els autors moderns des de l’òptica adoptada per Kant a la primera crítica és una actitud freqüent però que sovint crea confussió. Així es evident que Hume comença plantejant el problema de l’origen del coneixement però d’aquí no és legítim inferir que aquest sigui el problema central al que s’enfronta la seva filosofia. Crec,  en canvi, que és una qüestió indispensable per arribar a la veritable qüestió central, la de l’origen de la creença. Aquest oblit desenfoca les lectures dels analítics, en el fons, kantianes.

Debat religiós a Catalunya

Parlar de Hume és parlar de la seva reflexió sobre la religió, la qual no és només el centre de la seva obra més perfecta i misteriosa alhora, els diàlegs sobre la religió natural, sinó des del meu punt de vista constitueix el nervi central del Tractat. Com vaig explicar al dietari no fa gaire no pas Hume, però si el seu tema, constituïren el centre del debat intel·lectual britànic gràcies al treball d’autors com Hitchens o Dennet. El debat aquí fou em sembla menys seguit i un intent local del britànic Matthew Tree d’obrir debat sobre la qüestió tingué un èxit discret. Atès que la situació religiosa, amb les matisacions que vulgueu, no és radicalment diferent a tots dos països em pregunto quina pot ser la causa i, concretament, si no és potser que el tema és incòmode pels intel·lectuals d’aquest país nodrits a l’entesa, compromís històric tàcit,  entre l’església catòlica i partit únic de l’oposició, el PSUC, un compromís històric més centrat, però, al repartiment que no pas al treball, pròpia i honorablement dit, polític

Anacronisme

Totes les històries de la filosofia són un anacronisme flagrant. Expliquen des de l’antiguitat l’evolució d’una figura que pròpiament no ha existit fins als nostres dies.

Preliminars a un estudi de Hume

Comencem un nou curs. D’ara en endavant les anotacions seran escadusseres i monotemàtiques, ja que el repte plantejtr  és compatibilitzar el seguir guanyant-me la vida amb els mitjans habituals i el fer un treball intensiu i extens sobre la figura de Hume, és a dir, treure un cert profit d’allò guanyat. Des de fa mesos ja he començat a preparar aquesta feina i en aquestes pàgines hi ha algun testimoni. D’entrada dues constatacions no sorprenents, però si importants. Atès que estic treballant Hume cabria esperar que la major part de la bibliografia fos escrita en anglès. La realitat, però, és que a la majoria dels textos consultats no es tracta de la major part sinó  de la totalitat. Allò no escrit en anglès simplement no existeix, encara que parlem de llengües amb una tradició filosòfica tan potent com l’alemanya, la francesa o la italiana. L’imperatiu que algun desgraciat va assumir en un passat remot de que calia com a mínim llegir amb fluïdesa aquestes quatre llengües, sembla difícil de justificar a hores d’ara. No crec que això estigui determinat pel caràcter britànic de Hume. Dins dels estudis platònics sembla passar el mateix. La segona és la confirmació del paper crucial i negatiu que la bibliografia anglosaxona moderna atribueix a Descartes. Ho varem veure en algun apunt sobre Descartes fet als darrers anys.  Les observacions actuals  ho confirmen. Per tots els que veuen la teoria de l’evolució com el fonament de tota veritat, Descartes és el corruptor d’Occident (mentre que Hume, amb el seu interès en el raonament animal, és vist com una mena de precursor). El recolzament d’aquest judici en el text cartesià és ben problemàtic i la comprensió de la problemàtica cartesiana, més aviat inexistent.