The apprentice

 

Les tres regles

    The apprentice és el film estrenat l'any passat on s'expliquen els primers anys de la carrera, diguem-ne, empresarial de Donald Trump. La història comença el 1973 quan Nixon està a punt de dimitir i acaba el 1986 amb l'enterrament del seu mentor, l'infame advocat Ray Cohn. Trump era llavors un emprat a l'empresa del seu pare que tenia problemes per les seves pràctiques de discriminació racial. Per sortir-se'n contacta amb Cohn que els ajuda, no pas guanyant legalment un cas que no tenia defensa, sinó mitjançant els seu ric arxiu que li permeté fer xantatge al jutge encarregat del cas. Cohn fa de Trump una mena de deixeble intuint que el jove té una personalitat peculiar i li dóna una regla de vida basada en tres preceptes: No cal tenir pietat i per tant s'ha d'estar sempre a l'atac, mai no s'ha de reconèixer cap error ni malifeta perquè la veritat no existeix i mai s'ha d'admetre una derrota. El film ens mostra els primers negocis de Trump amb la construcció de la Trump Tower, el seu matrimoni amb Ivana i finalment l'abandonament del seu mentor, al qual aplica exactament el tractament que ell li havia mostrat.

    El director del film és el realitzador de carrera no gaire extensa Ali Abbasi, danès i iranià (precisament dos països, previsiblement destinats a tenir problemes amb l'administració Trump). El film va tenir una acollida favorable al festival de Cannes però no ha tingut gaire distribució als Estats Units, en part obstaculitzada pels serveis legals del llavors candidat Trump. De fet, abans de les eleccions no en va tenir cap. Tampoc ha tingut sort al darrer lliurament dels premis oscar. En termes estrictament cinematogràfics jo diria que és un molt bon film. La narració d'Abbasi és fluida i àgil amb una planificació ben reeixida. Els dos actors principals (Seabastian Stan com Trump i Jeremy Strong com Cohn) fan una interpretació de primer ordre expressant plenament els caràcters corresponents. El film a més mostra molt bé el Nova York de l'època i em guanyen quan posen com a fons de les excursions nocturnes de Trump el Yes, sir i can boogie de Bacara. Des del punt de vista de Trump el film és un compendi de falsedats. Potser alguna cosa és exagerada com la violació d'Ivana, la qual efectivament ella denuncià en el judici del seu divorci però després reconegué que no havia estat del tot exacta en la seva declaració En tot cas, en línies generals el retrat és força coherent amb els fets corroborats i la idea que tenim del personatge. El problema real és que Trump és votat i estimat no pas malgrat els seus defectes sinó, precisament, pels seus defectes. El Trump del film no té gaire dimensió intel·lectual quan a l'última escena parla amb un periodista que li fa de "negre", les idees que fa passar per seves són les de Cohn. Aquest sí que en tenia i em resulta clar que una praxi com la trumpiana al final es recolza en tesis que han estat defensades per filòsofs, diguem-ne, seriosos: la inexistència de la veritat i una mena de darwinisme polític que possiblement no és cap de les dues coses, ni darwinisme, ni polític. El film subratlla i potser es queda curt que més enllà de Cohn i el senyor Trump pare, Donald J. Trump és un producte dels mitjans de comunicació i que sí ell pot significar un cert allunyament dels ideals del partit republicà, pensant al molt llunyà en el temps Lincoln, tot el que diu i fa és una conseqüència directa i una aplicació dels ideals triomfants a l'època de Reagan, altrament dit, les diferències entre Trump i la major part dels polítics de dreta és més estètica que no pas altre cosa.