Els cinc personatges de les fotos són molt diferents però tenen una característica en comú: tots han donat nom, com a mínim, a un centre d'Ensenyament Secundari. Els respectius centres tenen algunes coses en comú i una d'elles és que servidora hi ha treballat. (l'ordre és el mateix en què he posat les fotos). És curiós veure com en cadascun dels casos actuen mecanismes molt diferents per justificar el bateig. El nom més obvi i indiscutible és el Vicente Cañada Blanch. De les cinc és segurament la figura menys coneguda. Fou un valencià que es feu molt ric venent taronges als anglesos, ja des d'abans de la guerra civil. Influït per la cultura que el va acollir va esmerçar una part de la seva fortuna en una fundació i en un centre d'ensenyament pels espanyols residents a Londres. Els mèrits pel que el centre dugui el seu nom semblen doncs del tos indiscutible. També és enraonada l'elecció de Joaquim Mir pel que era, em sembla, el segon institut en ordre històric de la Vila. Mir no era vilanoví d'origen però tenia un fort lligam amb la ciutat on va viure molts anys i on fou enterrat. Els altres noms els veig menys clars. El Carles Riba fa temps que va canviar el nom i ara em sembla que no existeix. Quan jo hi vaig arribar el 1988 feia poc que havia estat rebatejat. Res del que hi havia en el centre era massa relacionable amb l'excel·lència intel·lectual de la que Riba era personificació. En aquella època, però, es començaven a utilitzat els noms de les glories catalanes i Carles Riba podia recordar el nom que substituïa, el patronat Ribes, un centre procliu a la gresca fins el punt que en un curs el ministeri no va reconèixer les seves qualificacions (per això es va canviar el nom, però quan jo hi era, hi havia una certa consciència de què el nom no fa la cosa). El bisbe Berenguer de Cruïlles és el primer president de la llarga sèrie que, diuen, arriba a Salvador Illa. L'institut hi és a Santa Eulàlia i és d'aquests que van sorgir quan després d'haver fet un pla d'estudis que requeria megacentres, van optar per fer-ne molts de petits per aprofitar els edificis buits que anaven quedant del col·legis reconvertits de primaria així com part del seu personal. Imagino que era un nom que calia posar tot i que el lligam del Bisbe i el barri de l'Hospitalet no sigui gaire estret. El meu preferit però és el Carles V. No em refereixo a l'institut històric de Sants que ara tampoc es diu així (era un nom massa espanyol), sinó al que va ser el "meu", el de Medina del Campo (província de Valladolid). Entre l'emperador i la ciutat si hi havia un lligam i ben fort. La va fer cremar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.