El gran teatro del mundo

 Al teatre Romea assisteixo a la representació de El Gran Teatro del Mundo, l'últim treball de Lluís Homar com a director de la companyia nacional de teatre clàssic. L'obra de Calderón és un dels textos més rodons del segle XVII i el treball de la companyia està del tot a l'alçada. L'espectacle és molt viu en primer lloc, perquè els actors diuen bé el seu text, però també perquè el muntatge és molt dinàmic. El decorat és senzill però amb molta presència amb dues gran entrades que simbolitzen el bressol i la sepultura, a més però els personatges principals: l'autor, la natura, la lllei es mouen per tot el teatre integrant l'espai dels amfiteatres. Molt important és l'acompanyament de la percussió, subratllant o alterant l'enunciació dels diàlegs, realitzada per Pablo Sánchez.

        L'obra era un auto sacramental del que es realitzava en el dia del Corpus i de manera agosarada vol representar l'existència humana a la seva totalitat. Hi tenim un autor, òbviament Déu però aquesta paraula mai s'esmenta, la naturalesa, personatge i alhora escenari, set personatges que són distribuïts de manera aleatòria per l'autor que representen el poder, la riquesa, la pobresa, la bellesa, el treball, la religió i un nen mort al néixer i, finalment, la llei que ha d'orientar la trajectòria dels personatges des d'un únic principi: obra bé que Déu és Déu. Estem doncs en un teatre on es confronten idees, abstraccions pures, amb la missió de divulgar la visió de la contrareforma. Algunes coses de Calderón ens queden molt lluny. Ens mostra quatre destins post-mortem, però em sembla que ara per ara el Limb ja està del tot tancat i no sé si el Purgatori, relativament recent mentre escrivia Calderón doncs no hi ha esments anteriors al segle XIII, també. Simptomàtic de com anaven les coses és que aquí només la pobresa i la religió arriben al cel i només el ric va a l'infern. Els enemics de la guerres de religions, finalment els vencedors absoluts, en canvi veuran la riquesa com un signe de predestinació i la pobresa com una condemna sempre merescuda. Allò que no ha canviat però, i que mantenim des del barroc, és la concepció de l'existència humana com una representació, tot i que ara l'autor ja no és un Déu benevolent i confiat, perquè ens dota de lliure arbitri, sinó l'algoritme d'un computador que no requereix de cap atribut personal.