The age of innocence

 

        Veig the age of innocence l'adaptació de la novel·la d'Edith Warton guanyadora del premi Pulitzer el 1920 que va filmar Martin Scorsese el 1993 entre el remake de The cape of fear i Casino. Scorsese ja havia filmat llavors els films que ara per ara fonamenten més el seu prestigi i són més recordats (Taxi Driver, Ragging Bull i Goodfellas) però aquest film és tan bo com qualsevol d'aquests per comprovar les seves virtuts com a cineasta. Jo vaig ser educat, o em vaig autoeducar, des d'una perspectiva fílmica, la de la teoria dels autors, en un cert sentit falsa, però no me'n puc desfer i així reveient aquesta pel·lícula m'és molt difícil no tant jutjar-la en ella mateixa sinó com un element més del conjunt, prou coherent, de l'obra de Scorsese. The age of innocence és un melodrama romàntic, una aposta poc guanyadora l'any 93 i un gènere en principi molt allunyat dels que ell havia treballat normalment, però també com Goodfellas un estudi entre antropològic i sociològic d'una comunitat molt tancada que d'alguna manera s'havia fet un mon propi (en aquest sentit The age of innocence, reflecteix realment una atmosfera molt més tancada que la del seu predecessor doncs mai no hi interfereix res del mon extern) Newland Archer, el protagonista interpretat per Daniel Day Lewis, és un individu molt més presentable i agradable que el Jack La Motta de Ragging Bull, però és igualment ignorant de si mateix i la cita de la carta als corintis que obre Ragging Bull valdria també pel seu personatge. Finalment també aquí apareix una voluntat d'explicar Amèrica cada cop més evident en el transcurs del periple fílmic del seu autor.

        La raó, per la que no accepto ja la teoria dels autors és perquè menysté el caràcter col·lectiu del cine i d'això també aquest film és un bon exemple. L'excel·lència del film es sosté en poder conjugar el treball de gent com Saul Bass (els seus darrers títols de crèdit, dels millors que mai va fer) Elmer Bernstein com a músic , Telma Shoemaker , la seva muntadora habitual i Dante Ferreti, en el disseny de producció. Pel que fa els actors em sembla que només cal dir que tots ells foren la primera elecció. Daniel Day Lewis accepta com un gran repte per un actor desenvolupar un personatge caracteritzat per les seves dificultats de comunicació. Wynona Rider assumeix el personatge menys agraït i més difícil i ho fa d'una manera brillant i Michelle Pfeifer compon una comtessa Olenska inoblidable. Experimento en aquesta entrada a la vellesa que tot i perdre interès a la sexualitat em sento més sensible a la bellesa femenina (de fet, també a la masculina) i Pfeifer té aquí una de les presències més enlluernadores de la història del cine.

        Scorsese a més de la història d'Amèrica està interessat a la història del cine. Alguns dels seus col·laboradors fan explícits aquest lligams. Shoemaker havia estat la dona de Michel Powell i havia treballat amb ell i Pressburger. La utilització del color en el film recordà la que podem admirar a films com Black Narcissus. Ferreti va treballar amb Visconti i efectivament Il Gatopardo, l'escena del ball, és un els precedents d'aquest film que Scorsese va dedicar al seu pare, italià d'origen. Personalment a mí em va recordar el que ara per ara és potser el meu Kubrick preferit, Barry Lindon, doncs em sembla veure en esforç molt semblant en construir el film fent viva la documentació gràfica, la pintura, que ens va deixar aquell temps. Potser una de les coses més remarcables és l'assumpció del treball literari conjugant la veu en off, Joane Woodward, que conserva el punt de vista i les paraules de la narradora, fent alhora un esforç, del tot reeixit, per no deixar reduïdes les imatges a una mera il·lustració.