Dimarts vaig començar la meva primera classe de rus i a endinsar-me en la relativa complexitat de l'alfabet ciríl·lic. De tant en tant he comentat a algun bondadós interlocutor, els meus propòsits d'aprendre rus i han fet cara de pensar que era un nou pas en un indefectible i progressiu camí d'extraviament. En tot cas, això és un fet i prescindint del ciríl·lic, vull comentar dues coses de la primera classe. La professora ens va explicar que, com és habitual a Rússia, ella va entrar al col·legi a l'edat, habitual al país, de vuit anys. Sabia llegir, però no escriure. El detall important és que el llibre on va aprendre a llegir fou Robinson Crusoe. Com que estem parlant encara de la URSS em sembla que alguna cosa no van acabar de fer bé els soviètics, que potser tenien massa reverència per la literatura (les tècniques capitalistes per anorrear-la han estat molt més efectives com podem comprovar cada dia) i tampoc sabien ben bé quin eren els seus efectes (la conclusió final de Slezmine a la casa eterna). La segona cosa és que com l'ensenyament d'idiomes segueix tenint demanda, hi ha molta gent a l'EOI-Drassanes i han d'utilitzar aulari addicional. El meu grup és dels afortunats i fem les classes una mica més a prop de les drassanes en unes aules que pertanyen a l'associació de mestres Rosa Sensat. Fer una de les meves darreres activitats acadèmiques a la llar d'aquesta associació em sembla una completa injustícia poètica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.