Polítics i Religió

 

 Aquesta notícia es va publicar el fi de setmana a El Confidencial. Em despertà diverses consideracions. En primer lloc, em sembla una mostra petita, però significativa, de l'allunyament entre les elits dirigents i la resta perquè, més enllà d'impressions subjectives, les estadístiques que fan evident el retrocés de la pràctica religiosa deixa poc lloc al dubte. Això no és cap novetat. Tampoc es cap novetat que els polítics són gent hipòcrita, però aquí també tenim una constatació evident. Si més no, si fem cas a Fusaro, jo en faig, i pensem que el definidor de la nostra situació és el monoteisme del mercat. En aquest sentit si no són del tot hipòcrites han de viure en una particular esquizofrènia provocada per estar servint al senyor i al diable. La tercera consideració és més personal. Des de molt petit jo vaig ser educat des de la convicció que la religió era l'opi del poble. Durant cinquanta anys la meva visió ha evolucionat molt. No pertanyo a cap confessió, crec però que hi ha molta veritat a les creences bàsiques del cristianisme. També trobo que la distinció entre religió i filosofia que m'explicaren de jove té molt de provincial i parroquial, tot i que les causes de l'oposició entre ambdues a Occident eren històricament necessàries. Més enllà de la funció sociològica, la religió es la millor tecnologia contra l'egoisme i la violència. Per això em fa molt més difícil de suportar aquesta mena de gent que bàsicament utilitza la religió per legitimar els seus prejudicis, els que fonamenten la seva il·lusió de superioritat, sentiment inevitable quan parlem de poble escollit o de religió vertadera; un sentiment pràcticament indestriable de la fe en el nacionalisme, que tots els esmentats, amb variació, comparteixen.