The man who knew too much

The Man who knew too much és l'únic remake explícit, hi ha molts d'implícits, que Hitchcock feu d'un dels seus films. Vint anys abans havia rodat la mateixa història en un film amb el mateix títol. Canvia l'ambientació, el primer film arrencava a Suisa i el segon al Marroc, tenia tota la potència de producció de la Paramount, dues grans estrelles com a protagonistes, però no va saber trobar un actor tan interessant per fer de "dolent" com Peter Lorre a la primera versió. En els cinquanta Hitchcok rodà tres obres mestres indiscutides com a mínim i fins i tot una pel·licula que no té res a veure amb aquestes i que agrada molt als partidaris d'un cine realista i versemblant, cosa que el seu certament no era, The Wrong Man. En comparació amb les més assenyalades potser aquesta excel·leix menys però és un film endimoniadament ben fet, on totes les escenes funcionen. Tot el film està dirigit a la gran escena de l'intent d'assassinat del primer ministre al Royal Albert Hall, la qual efectivament és una demostració de l'habilitat de Sir Alfred per jugar amb el temps de la narració, cine pur doncs són deu minuts sense cap diàleg. Però reveient-la l'altre dia, em va interessar la descripció que en el film es fa de la vida matrimonial de la parella protagonista, on sota l'aparença de imatge feliç es mostren moltes tensions no resoltes i inclinacions properes a la patologia. (de fet, és evident que la tensió matrimonial és el tema real de la pel·lícula i que la trama política és un McGuffin) Cal recordar que Hitchcock comença el film subratllant que els protagonistes són una família americana normal. Com, també Wilder, Hitchcock estava prou distanciat d'Amèrica per poder donar sovint una imatge molt exacta. En aquest sentit, una escena que em va semblar excel·lent és el moment en què James Stewart ha de comunicar a Doris Day que el seu fill ha estat segrestat i decideix primer fer-li prendre tranquil·litzants. En tots els films de Hitchcock les protagonistes, rosses, són sempre més o menys maltractades, però normalment mai no tant, amb l'excepció de les dues fetes per Tippi Hedren, com Doris Day en aquesta