Assisteixo a la Sala Beckett a la representació d'Euforia y Desazón, una creació de l'actor argentí Sergio Boris i de la companyia el Eje, formada per tres actrius: Mar Pawlosky, Eric Balbàs i Maria Hernàndez Giralt. L'obra s'esdevé en un espai farcit d'objectes, caòtic i incongruent, perquè havia estat una acadèmia, però els alumnes l'han abandonat. només queda un que està fent l'examen final i ha estat ocupada per uns mecànics que l'han omplert amb les seves coses. La definició d'aquest espai és un dels suports de l'obra. Més endavant sabrem que la propietària de l`Academia ha caigut sobtadament malalta i que la seva filla, aquest és el començament de l'obra, ha vingut a fer l'examen final de l'únic alumne restant. Aquest, Elan, de fet viu a l'Acadèmia, una mica com el personatge interpretat per Akim Tamirof viu al despatx del seu advocat a la versió del Procés d'Orson Welles. Sabrem més endavant que la propietària tenia una relació amb un dels mecànics, que s'han traslladat perquè han perdut el seu local i estan planejant unes reformes d'execució incerta. Els dos mecànics són germans i també hi és la seva germana, aixoplugada allà perquè ha trencat amb la seva parella. Hi ha un sisè personatge que sempre és en off, el d'un antic alumne ja graduat, que viu a la furgoneta de la filla, Amanda. Durant la representació veiem la interacció entre aquests personatges, com li regalen la seva titulació a Elan, les tensions que sorgeixen entre ells i la concepció de plans que no podran ser realitzats segurament mai. El text no em va semblar excepcional però el treball dels actors amb la seva manera d'estar i moure's fonamentà una funció de primer ordre, d'una intensitat creixent i que acaba transmetent-me una sensació de decadència absoluta amb una acadèmia que ja no ensenya res, uns treballadors que no se'n surten i gent que no té ni on viure ni on anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.