Le Bonheur

  Le Bonheur fou el següent llarg de Varda després de Cléo. Com també va fer de vegades Demy, resulta sorprenent el canvi de terç absolut fet per la realitzadora. Cléo era un film en blanc i negre, aquest és en un color molt lluminós. Cléo és un film del tot urbà, aquí la major part del film passa al bosc, a Cléo predominen els personatges de classe alta o propers, Le Bonheur està protagonitzat per gent de classe treballadora, a Cléo la banda sonora era de Michel Legrand, aquí només s'escolta de fons la música de Mozart. La manera de filmar també varia. Els llargs travellings de Cléo perden presència i és dona molt més pes al muntatge, de vegades accelerat com a les escenes de sexe. La història és ben simple. François és un fuster que té una vida molt feliç amb la seva dona Thérese i els seus dos fills (l'actor és Jean-Claude Druot, professional de llarga trajectòria mentre que els papers de l'esposa i els fills, són la seva família real que mai més va tornar a actuar). Un dia coneix una funcionaria postal, Emile, tots dos s'enamoren i ell li explica que té una familia que estima i a la que no vol renunciar. Emile ho accepta. Més tard en un picnic li fa el mateix plantejament a la seva dona que no ho veu tan clar. Tenen una relació íntima al bosc i quan ell desperta la dona ha desaparegut per ser trobada al final de la tard al fons d'un estany. La darrera part del film, repeteix la primera amb una sortida de la família al bosc, repetint totes les accions que havíem vist però ara Emily ha pres el lloc de Thérese. Tots plegats semblen molt feliços. Allò que havia començant com una mena de revisitació de Renoir (del qual veiem un fragment del seu dejeuner a l'herbe, a la pantalla de la televisió familiar) i una celebració del sensualisme i la bellesa natural acaba semblant-nos una pel·lícula de horror. Penso que la capacitat de fer aquesta mena de transicions era el que més precisament defineix els grans autors com indiscutiblement ho és Varda. Curiosament veient aquest film em va venir al cap l'explicació que Hitchcock feu a Truffaur de la celebrada escena de l'intent d'assassinat del personatge de Cary Grant a North by Northwest. L'escena capgira tots els tòpics d'un lloc on esperem que hi hagi un assassinat. No és un espai tancat, sinó el més obert possible. No és de nit sinó un migdia lluent. No ha res amenaçador en l'entorn de Cary Grant, sinó que tot és d'una banalitat absoluta.  En aquest sentit, podem pensar que tant le bonheur com Psycho ens expliquen la història d'un psicópata. Varda però ho fa de la manera més oposada possible, en comptes del blanc i negre, un color lluminós al màxim, res d'arquitectura gòtica sinó la funcionalitat i  impersonalitat dels habitatges ordinaris, en comptes de la música genial i ominosa de Herrman, el Mozart més Morzart possible i finalment res de ganivets sinò, en el seu lloc,  una inusual franquesa i sinceritat barrejades amb una letal indiferència