Sense proposar-m'ho gaire ja he llegit uns quants articles sobre la caiguda d'Errejón i no em sorprèn en moltes d'aquestes lectures una actitud de joia engendrada pel ressentiment. Jo no tinc un especial interès pel personatge i no sabria si es una anima torturada, com es presentava a si mateix en el seu discurs de comiat, o un hipòcrita descomunal, o, fins i tot, totes dues coses. M'interessa molt més la gent decebuda pel seu comportament (moltíssima, la majoria no escriu articles). Més enllà de l'estupor causat per comprovar la inexistència de la superioritat moral de l'esquerra, si més no de l'esquerra realment existent, trobo esfereïdor que hom tingui una concepció tan equivocada del que és la integritat moral. Ser bo no consisteix a apuntar-se al partit dels que no volen ser fills de puta, altrament dit triar els valors que presumiblement ens fan bons, sinó en aprendre a identificar el fill de puta que hi ha dins nostre i saber dominar-ho, altrament dir fer-se un caràcter. En el cas d'Errejón caldria afegir una última consideració un pel cínica però indubtable. Possiblement l'error d'Errejón no ha estat considerar que el poder és impune, sinó haver sobrevalorat el seu poder. Vist el que hem vist, afortunadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.