Un lugar soleado para gente sombría

    

Llegeixo el darrer llibre de Mariana Enriquez, Un lugar soleado para gente sombría.. El títol del llibre és també el d'un dels contes on el lloc solejat és Los Angeles, però la gent ombrívola poden ser els protagonistes de qualsevol de la dotzena de contes que componen el llibre, personatges ombrívols però a la vegada del tot versemblants i gens diferents dels lectors, generalment persones normals. Com en els anteriors llibres aquestes narracions són d'entrada mostres del gènere de terror i es llegeixen en tots els casos amb interès i en els més reeixits amb fascinació, Entre aquests indubtablement hi és el primer, mis muertos tristes, explicat per una dóna amb la capacitat de interactuar amb fantasmes (els fantasmes són una de les temàtiques mes pròpies de la literatura fantàstica, però en sembla que quan envellim és més fàcil veure'ls com una part més de la realitat) o Metamorfosis, on un un tumor és el principi d'una transformació definitiva i un acte d'afirmació del propi cos. Poc seguidor, per poca tirada, del gènere fantàstic, diria que els efectes dels contes d'Enriquez depèn de la veritat amb la que és capaç de definir els seus personatges del tot versemblants i autèntics, i potser perquè, tot i que no m'agradi, participi fàcilment del sentiment de cansament, de solitud, d'absurd que tan sovint és el rerefons de la manera de ser al món dels seus personatges.