Amnèsia

 

                Amnèsia és la primera obra de Nelson Valente estrenada al TNC, però ja fa uns quants anys que els seus treballs ens estan arribant.. Fa uns pocs mesos havíem vist a la Villarroel la seva adaptació de Ricard III, los finales felices son para otros. Amnèsia escenifica una reunió familiar: la mare, la senyora Josefina pateix Alzheimer. Té dues filles: Griselda, soltera que viu amb ella i parla amb uns gats que identifica com a fills, i Eulàlia, que es dedica a la política i està atabalada pel seu, segons ella, excessiu lliurament al proïsme, tot i que anirem veient que només és capaç de pensar en ella mateixa. Hi ha també un germà, Marcel, que d'entrada es mostra com un hipocondríac absolut, dedicat a fer uns negocis dels que mai no ha sortit res. Completen l'escena, Cèlia, la dóna de Marcel i Sam que és el molt més jove nuvi d'Eulàlia. El conflicte sorgeix quan Griselda planteja que no sap que li agrada a la vida i que té dret a saber-ho, això significa tenir més temps per a ella i que els seus germans facin el que no han fet fins llavors: prendre cura de la mare. Es planteja doncs un conflicte d'aquest que passen a les millors famílies i que en general és irresoluble un una societat individualista on el jo mateix és del tot prioritari.

                Valente parla a la introducció del programa de mà de la seva intenció de reflectir ja no només la manca de sinceritat en les relacions entre persones, sinó la seva impossibilitat, no tenint, com no tenim, cap predisposició a escoltar el que ens diguin els altres. Els personatges de l'obra només escolten el que prèviament volen escoltar (per això tots s'imaginen que Griselda és feliç vivint sola en un casalot de poble amb una mare dement). Però això tampoc passa per casualitat. Tots saben que els altres miraren de dir només coses que agraden i no molestin (de fet, aquesta és la feina d'Eulàlia). Des de la meva perspectiva em sembla que l'obra explica molt bé, perquè Nietzsche ja ens queda tan lluny. Com en el cas d'aquests personatges no podem deixar de mentir als altres, perquè comencem per mentir-nos a nosaltres mateixos. La lucidesa queda del tot fora de la vida. El text és molt bo i em va agradar especialment la primera part on la banalitat de la conversa, esdevé angoixosa, recreant perfectament aquestes reunions familiars en les que no hi res a dir i a més és millor que no es digui res. En aquest inici m'agrada la feina de Marcia Ciceró component un personatge especialment carregant per la seva capacitat de parlar molt i no dir res. Però en general, tot el repartiment està molt bé. Aranega, la mare, té mols bons moment oscil·lant entre el patetisme i una sinistra comicitat mentre recita versos de Lorca. Miriam Iscla, Griselda, fa la interpretació que requereix de més registres i confirma ser una de les actrius més dúctils del país, però tots plegats es beneficien de la direcció del propi Valente que imprimeix un molt bon ritme a la representació.