Sobre Sirk i Faulkner: the tarnished angels

 

        Torno a veure The tarnished angels, cosa que havia fet fa quatre anys. Entre mig, han passat algunes coses, tampoc gaires. Una ha estat la lectura del llibre d'Armstrong sobre els mites. En aquest text es defensa la tesi que després del triomf de la il·lustració en la seva versió més positivista, l'art és l'única escletxa oberta pel mite, és a dir a l'assumpció d'un sentit per a l'existència tot assumit que el mon essencialment és Caos. En cap altre disciplina això és veu tan clar com a la novel·la. Armstrong esmenta com a fonamentals per la seva tesi, les obres de Thomas Mann, Joseph Conrad i Malcom Lowry, però en aquest equip podria estar algú com William Faulkner, del qual hi ha motius per considerar-lo, des de la totalitat de la seva obra, el gran novel·lista del segle anterior (tot i concedir que cap de les seves novel·les és clarament superior a les assenyalades per Armstrong). Veient Tarnished angels des d'aquesta perspectiva, el centre de l'atenció és clarament el capità Shuman interpretat per Robert Stack. El sud americà és una terra associada al fanatisme religiós i en la descripció del personatge i en la interpretació de Stack és fàcil entreveure la figura de l'home posseït per allò que ell identifica com una força que el transcendeix, i per això és incapaç´de veure a Laverne o al seu fill, ( com diu al final el periodista interpretat poer Hudson: Olvidó las tontas vanidades de este mundo: dinero, familia y amor) tot i que aquesta sigui una transcendència impulsada finalment per Benzina. Des de l'òptica melodramàtica pròpia al film de gènere, Shuman apareix en molts moments del film com una figura amoral, però de fet la seva moralitat, la seva concepció del bé i el mal, és del tot diferent. No sé si Miss Arsmtrong va veure mai la pel·lícula però hagués entès molt bé perquè Sirk preparava Stark llegint-li poemes de T.S. Elliot, un altre de les referències fonamentals per l'autora, i l'explica a Hudson que ell en aquella funció era només el segon violí. El poema que li llegí és Death by Water de The Waste Land i diu així:

Phlebas the Phoenician, a fortnigth dead,

Forgot the cry of gulls, and the deep sea swell

And the profit and loss.

A current under sea

Picked his bones in whispers. And he rose and fell

He passed the stages of his age and youth

Entering the whirpool

Gentile or Jew

O you who turn the wheel and look to windward,

Consider Phlebas, who was once handsome and tall as you

        Després d'aquesta visió vaig decidir rellegir (crec, no n'estic del tot segur) Pylon, novel·la de Faulkner que constitueix l'original literari,. Certament hi ha molt treball d'escriptura de guió. A la novel·la el grup de Shuman no són quatre persones, sinó cinc; hi ha un paracaigudista que viatja amb ells. Aquest personatge és desdoblat en Laverne, la noia que al film també és paracaigudista, i Jiggs, el qual assumeix el paper de pare "alternatiu" del petit, a la novel·la aquest paracaigudista, i deixa de fer bullying al nen sobre la seva filiació com passava en el llibre. La situació familiar és doncs més complexa a la novel·la que a la pel·lícula i era de fet inacceptable per la moral de l'època com la concebien les Majors. Laverne no té gens clar quin és el pare del nen i al final està embarassada i no de Shuman. A més d'aquests canvis obligats, hi ha una reescriptura del personatges dels periodista i Laverne per adequar-los als actors que els anaven a interpretar, Hudson i Malone, dues estrelles fonamentals llavors de la Universal. Canvia, és clar el títol i de manera molt encertada, The Tarnished angels és a la vegada bonic i del tot descriptiu, Pylon no diu gran cosa, especialment quan ha passat avall el temps de les carreres d'avió. El guió conserva molts dels esdeveniment claus de la novel·la: l'allotjament a l'apartament del periodista, la premonitòria mort d'un aviador a la primera carrera, la mort de Shuman a la carrera més important, però sobre tot conserva el contrast experimentat per aquesta petita tribu que viu realment al marge de la societat, entre la tecnologia més avançada i el nomadisme més originari, allò que possiblement interessava més a Faulkner, cosa que explica el seu gust pel film doncs enfront d'aquesta qüestió, els canvis imposats per la censura eren del tot inessencials, mentre que romanen temes essencials com la desorientació vital dels que havien participat a la primera guerra o un retrat molt desesperançador de l'Amèrica de la repressió. També és significatiu que Sirk hagués volgut rodar el film ja quan treballava a Alemanya i que quan parla amb Antonio Drove del film, trenta anys després, sembla recordar molt millor la novel·la que no pas el film mateix