Perfect Days de Wim Wenders o sobre la saviesa humana

 

        La pel·licula representant del cine japonès a la propera edició dels Oscar està dirigida per un director alemany, Wim Wenders. un d'aquests senyors que ha estat amb nosaltres tota la vida i no exagero gens, doncs recordo discutir les seves pel·lícules als anys de la facultat i ell llavors ja tenia una trajectòria. La pel·lícula és Perfect days i mostra la vida d'un empleat dels urinaris de Tokyo. En el moment de la seva estrena la crítica ha comparat el seu treball amb el d'Ozu, que com per a qualsevol amb cultura cinematogràfica és un referent ineludible (el 1985 li va dedicar un documental Tokyo-Ga). L'estil pot recordar certament al de l'autor de Viatge a Tokyo, plans de llarga durada i poca movilitat de camera. Jo veig també diferències. Als films d'Ozu es reflecteix la quotidianitat i la vida ordinària, però generalment sorgeix un conflicte, tot i que sigui irresoluble com en el cas de Viatge a Tokyo. No passa en el mateix en el film de Wernders on no veiem el protagonista patir cap mena de conflicte, en tot cas es limita a mirar des de fora, amb simpatia,comprensió i distanciament, el d'algunes persones properes. D'altra banda els films d'Ozu tenen una tendència a la melancolia, la declaració de la protagonista de Viatge a Tokyo de què la vida és decebedora és un dels moments més intensos de la història del cine, mentre que el de Wenders em sembla essencialment optimista. Més enllà de l'interès cinematogràfic que és evident, jo he gaudit de l'interès filosòfic de la pel·lícula. Hirayama és un savi. Jo diria que és un del retrats més contundents d'un home savi he vist al cinema. Òbviament aquesta saviesa està relacionada amb una feina que et garanteix la invisibilitat i que, per tant, et dóna amb facilitat el plaer de no ser ningú i de no haver d'engreixar el teu jo social. Si més no aquesta és la lectura que faig, i em complau de fer, en aquest moment de la meva vida. La rutina de Hirayama és molt senzilla. Cada dia és el mateix. Fa la seva feina amb una concentració i dedicació extrema, de fet incomprensible pels seus companys. Dina a llocs de menjar ràpid japonesos. Gaudeix en les pauses de la feina del joc de les llums, els núvols i els fulls de l'arbre que fotografia incansablement i acaba els seus dies amb les lectures de bon llibres d'autors com William Faulkner i Patricia Higshmit. En els seus llargs viatges per Tokyo gaudeix de la banda sonora proporcionada pels seus cassetes de música dels setanta (els que sonen al film, són aquí). No sap però que és Spotify com veiem quan interacciona amb la seva neboda. En un moment del film, es definit com un intel·lectual. Ell riu i no ho veu clar. De fet, la condició fonamental de la seva saviesa segurament està en haver refusat ser un intel·lectual i preferir ser un netejador d'urinaris. En una entrevista Wenders creu que la raó de la designació del film com candidat als Òscar, és la devoció que senten els japonesos per l'actor protagonista, Koji Yakusho. Certament un actor amb una expressivitat extraordinària en els seus gestos i la seva presència definint un protagonista d'un laconisme extrem. No sé sí diu cinc-centes paraules en les dues hores de pel·lícula. Indispensable veure tots els títols de crèdit (jo no sempre ho faig, però aquest cop volia veure les cançons de la banda sonora) que acaben amb la definició del terme japonès Komorebi, el qual designa no només les configuracions canviants de llum i ombra formades pels raigs de sol entre les fulles dels arbres, sinó l'especificitat de l'instant que és diferent a tots els altres, aquests que Humarami cerca de reflectir amb la seva càmera. No hi ha millor definició de saviesa que tenir la capacitat de fruir d'aquests moments i de tenir la mirada alternativa als que en la vida de Humarami no sabem veure sinó una tediosa repetició del Mateix.