Tanatologia

 Veig a la sala petita del TNC Tanatologia, obra de Xavier Uriz produïda pel teatre principal de Mallorca. L'obra es situa en un futur proper en el qual per respondre a un inquietant augment del número de suïcidis la ciència i l'estat, que es suposa ja són la mateixa cosa, creen un institut de Tanatologia que avalua les peticions de suïcidi per distingir entre les que són fruit d'alguna mena d'anomalia psíquica, llavors el suïcidi no es permès i el potencial suïcida és dirigit a teràpia, i els que són fruit d'una decisió conscient i enraonada, als quals l'estat els auxilia en la seva resolució. Ës un algoritme elaborat a tal efecte el que decideix qui es pot suïcidar i qui es enviat a teràpia. L'obra es centra en Tara una eficient funcionaria de l'institut de Tanatologia que per la seva excel·lència professional arriba a dirigir-lo, però es veu incapaç d'acceptar la decisió presa per la seva filla de 21 anys que vol treure's la vida La noia és declarada apte, és a dir que no té cap depressió ni res semblant, i entenc que vol morir per motius diguem-ne metafísics, el seu amor- assimilació per les papallones, sers efímers per excel·lència. Aprofitant la seva posició la mare falsejarà l'informe provocant una tragèdia, doncs l'intent de suïcidi de la filla no és del tot reeixit i la noia queda en estat catatònic. El futur es presentat d'una manera freda: la companyia bàsica de Tara és un robot fruit de la intel·ligència artificial, desenvolupat fins al punt de poder simular personalitat com a partir d'un cert punt fa amb la seva filla, i les relacions sexuals semblen ja ser una cosa del passat. L'espai escènic simulant ser la casa de Tara es molt reeixit i permet perfectament integrar les gravacions de vídeo, essencials pel desenvolupament de la història. L'esforç dels actors és considerable, treballant molt l'expressió corporal especialment la del moment en què pròpiament no són cossos, si més no, cossos vivents. Hi ha moments de ball, una rumba, on intervenen tots i que té el seu sentit i la introducció de l'obra, que se'm va fer llarga i de la que no sé jutjar fins a quin punt és rellevant (potser ho veuria clar en una segona visió, però a diferència del cine el teatre permet això rarament i amb dificultat). Jo personalment tampoc em vaig sentir massa afectat pel que la publicitat determina com el problema plantejat per l'obra, el de sí un algoritme, un càlcul racional, pot decidir sobre la nostra vida. No hi ha justificació racional, així en general, del suïcidi, ni tampoc de la decisió de seguir vivint. La vida està per sobre de la raó i l'enteniment com ens han ensenyat Hume o Nietzsche.