El paper dels pares a l'educació (o de la comunitat educativa com entelequia)

 

Dels 34 anys que vaig ser professor de secundaria molts, masses, vaig ser membre del Consell Escolar. No vaig estar mai còmode. No és que tingués mai cap problema amb cap pare o mare, de fet podia sentit solidaritat perquè ells s'avorrien tant com jo. La meva incomoditat, però,  venia del fet de pensar que ells no havien de ser-hi allà. Aquesta convicció meva la raonà perfectament Bertrand Russell fa uns cent anys:

But in our present competitive society what will be desired by the average parent is not an education which is good in itself, but an education which is better that other people's. This may be facilitated by keeping down the general level and therefore we cannot expect a professional man to be enthusiastic about facilities for higher education for the children of wage-earners.... Thus the good things which the professional man desires for his own children he will not desire for the bulk of the population unless he has exceptional public spirit. (Sceptical Essays, Routledge, pag. 162)

Evidentment es pot estar en desacord amb el raonament de Russell o la meva sensació. Això implicaria, però, pensar alguna cosa així com que la nostra societat ja no és competitiva o que predomina la gent posseïdora d'un ·"exceptional public spirit". De pas, aquest paràgraf explica molt bé perquè ningú no ha guanyat ni guanyarà mai unes eleccions per impulsar o defensar millores educatives, reals o il·lusòries.