the road to unfreedom

Tot i el gran èxit del llibre de Snyder sobre la tirania, no ha aparegut encara, pel que sé, cap versió espanyola del seu darrer llibre, the road to unfreedom, i és una pena perquè em sembla no només una lectura important sinó necessària. La notícia principal del llibre és que tot i l’aclaparadora victòria sobre els russos que va suposar l’esfondrament de la URSS el 1991, les coses han canviat i en el mon posterior a l’atemptat de les torres bessones els russos tenen opcions, i estan en un bon camí, per prendre’s una revenja completa sobre els Estats Units i la unió europea, una victòria que, però, ja no té cap forma de progrés de la humanitat, ni que sigui il·lusòria, sinó que comportaria el triomf de la desigualtat i la consolidació de règims oligàrquics i cleptocràtics.

Snyder és d’entrada un expert en la historia de l’Europa de l’est i el llibre comença amb un estudi del règim de Putin i de la guerra amb Ucraïna però el darrer capítol acaba amb la figura de l’actual president americà, un producte de la intel·ligència russa en un grau molt més elevat del que els diaris deixen imaginar. No és ja que Trump digui moltes mentides és que la seva pròpia imatge d’empresari d’èxit és en ella mateixa una mentida.

El llibre aplega i fa intel·ligible moltes d’aquestes notícies que, com veiem ràpidament i sense parar gaire esment als diaris, no acabem de pensar a fons i constitueix una crònica fefaent de la capacitat manipulatòria i de la toxicitat del govern rus, però Snyder va més enllà de la crònica i fa un bon munt de reflexions que no podem deixar de tenir en compte com, per exemple, la relació que estableix entre les polítiques de la inevitatibilitat, ben conegudes entre nosaltres des de ja fa molts anys, i les polítiques de l’eternitat, que constitueixen un element essencial qualsevol mena de feixisme.

Molt interessant és també la descripció que fa de la importància que té a hores d’ara en Rússia la figura d’Ivan Ilyin, un filòsof totalitarista  antiboltxevic  i antioccidental que posà les bases del que volia ser un feixisme rus i que ha esdevingut el filòsof de capçalera de Putin i dels dirigents del seu règim legitimant la seva pretensió de presentar-se com redemptors.

El darrer capítol mostra de manera elegant i contundent les moltes analogies que es poden establir entre l’Amèrica que ha votat Trump i la Rússia que segueix Putin, cap de les dues s’entén, sense tenir en compte un escenari de desintegració social, al qual no se li pot donar una altra resposta que propiciar l’esfondrament d’altres escenaris, l’Europa unida, que resulten millors en una comparació.  Snyder també crida l’atenció sobre l’estret lligam entre la pèrdua de qualitat de la democràcia i la desaparició del periodisme de qualitat i independent un fenomen generalitzat des de la darrera crisi.

Sartre

L'existentialisme est une humanisme és un escrit circumstancial amb una voluntat molt clara de, tot explicant-se, definir una situació i marcar un camí des d'un context històric i filosòfic molt concret, la fi de la segona guerra mundial i la mort de Déu nietzschiana. Setanta anys després els francesos segueixen considerant-lo prou important com per considerar-ho un text de referència ara quan tant la fi de la segona guerra mundial com la mort de Déu són esdeveniments ben oblidats, cosa que no vol dir que no hi siguin presents. Setanta anys després allò que la lectura del llibre m'inspira és d'una banda el fet que tot i que Sartre tingués les seves sospites, la victòria sobre el feixisme ha acabat sent molt més il·lusòria del que l'entusiasme de 1945 deixava permetre. La segona qüestió és que al llibre el fa difícil ara la irrellevància real dels dos moviments religiosos amb els que polemitza i contra els que intenta explicar-se. A hores d'ara l'assumpció de la contingència, en el sentit més primari del terme, està del tot assumida.

la cueva del viento

El quatre d'agost vaig visitar la cueva del viento a Icod de los vinos..És la cinquena més llarga del món de les formades per una erupció volcànica, ja fa uns quants milers d'anys. Només són visitables uns centenars de metres, tot i que el seu conjunt abasta tres nivells, disset sots-nivells i molts kilòmetres d'extensió. Cap al final de la vista el guia, òbviament un espeleòleg, va voler-nos fer sentir el món soterrani. Ens vam relaxar i varem apagar totes les llums. La foscor era absoluta i oblidada la vista, els altres sentits van començar a treballar de debò, cosa que ordinàriament tampoc fan del tot. Efectivament la sensació de pau ara absoluta i ens va costar reprendre la marxa cap a l'exterior. La sensació fou molt forta i dies després encara hi pensava. D'una banda, l'experiència em feu entendre que el costum, entre d'altres, cristià, de l'enterrament sota terra és, evidentment, convencional però en cap cas arbitrari. De totes maneres tampoc és una idea que et faci replantejar res perquè a hores d'ara encara que no siguis incinerat tampoc t'acull la terra. Més importat des del meu punt de vista és que la cova de Tenerife em va fer pensar en la cova més important de la història del pensament, aquella de la que em toca parlar cada any i vaig sentir un cop més que no hp faig prou bé, que no acabo de transmetre quelcom que és important i que no ignoro, en concret, el caràcter radicalment violent de la filosofia. Si ens limitem a dir com fan la major part dels textos que la sortida de la cova és un alliberament estem falsejant l'essència del relat: el caràcter traumàtic d'aquest alliberament; cap culpa, però, aquí de Plató, que si hi explicà molt bé.

Calasso

Molt coincident en alguns aspectes amb la reflexió de John Gray és la que podem trobar al darrer llibre de Roberto Calasso. Com l’anglès Calasso es preocupa de mostrar la pervivència dels vells esquemes religiosos, molt fonamentalment de la pervivència de la fe, en el pensament progressista, pretesament alternatiu. El secularisme humanista mateix, aquesta és una de les seves tesis fonamentals, es pot entendre bàsicament com una nova forma religiosa. Aquesta religió, com ha vist també Gray difícilment és compatible amb el que sabem sobre la naturalesa. L’aspiració màxima d’aquest humanisme fora una demostració científica de què evolutiva ment és convenient ser bo, cosa que no acaba mai de sortir. Resumint molt el nostre mon es basa en l’existència del lliure albir i de la ciència. La comptabilitat entre tots dos és dubtosa i enfront d’aquesta dificultat es tendeix a elidir aquesta pregunta.

Per Calasso el fenomen que caracteritza la nostra època és la inconsistència, per això les dues figures fonamentals del nostre temps són el turista i el terrorista. Un terrorisme que ja no es fonamenta en cap mena de motivació convencional sinó en l’atzar. El turisme per Calasso és l’exponent màxim de l'home dedicat a viure des de l’allunyament de la realitat. En aquest sentit la culminació de la via turística es troba en l’addicció al mon virtual.

Tanmateix la intuïció que m’apareix més valuosa és la que m’ha permès il·luminar la meva pròpia experiència. Per Calasso després de la mort de Déu, quin acaba prenent el seu lloc és la noció abstracta de societat com nom que serveix per designar un tot omnipotent i omnicomprensiu al qual no podem deixar d’estar sotmesos. Els seus punts de recolzament són variats començant per Durkheim i Mauss i seguint amb Simone Weil que ja havia descrit la mimesi progressiva del social pel religiós. A tot això podríem afegir el 90% de les coses que escriuen els meus alumnes que necessàriament parteixen d’aquesta tesi. Allò social és l’únic ídol possible i el problema fonamental és que després de gairebé dos segles de societat secular en les que hem estat ensinistrats per ignorar allò invisible, ara ens manquen mitjans per reconèixer-lo . El problema de la secularitat, per Calasso, es mostra finalment idèntic al problema de la democràcia. No consisteix tant en uns continguts com en unes regles, però com ja veia Sòcrates al Gorgies, els humans apassionats per la geometria són sempre poquets. En aquesta situació, el perill, del qual també podem trobar exemples ben propers, consisteix en fer el pas, no gaire gran, que separa el procediment del ritual.

La segona part del llibre consisteix en un recull de citacions i anècdotes de coses esdevingudes a Europa entre el 1933 i el 1945. El fil no és massa aparent però la impressió deixada pel conjunt és colpidora i potser ens mostra que aquella gran crisi es va tancar en fals. Algunes són ben remarcables com per exemple la comunicació de Elie Halevy el 1936 en la societat francesa de filosofia on ens explica que des del punt de vista intel·lectual la tirania implica una estatalització del pensament, que assumeix dues formes: la primera negativa, mitjançant la supressió de totes les opinions considerades contraries als interessos nacionals i la segona positiva, mitjançant allò que podem anomenar l’organització de l’entusiasme. Significativa resulta també la sensació de colpiment sentida per Simone Weil el 1941 quan llegeix el treball de Planck, el qual li sembla molt més revolucionari que el d’Einstein i per tant una possible nova fonamentació del món. Això contrasta amb la pràctica irrellevància del tot el que diu Plank quan no parla de mecànica quàntica. El mon es fonamentarà en un ciència que no podem acabar de concebre, descoberta per un home que fora de la ciència no té res a dir. És aquesta ciència la que fonamentarà el prestigi i el domini de l’home blanc, fent un paper no gaire diferent del que la religió catòlica feia Cortes i Pizarro, però si més no aquests sabien una mica que eren els sagraments

Acabant amb Gray

Tres anotacions finals sobre les set menes d’ateisme abans de deixar Gray tranquil per una temporada

1.       L’objecció més gran que hom pot fer contra el neo-ateisme que va sorgir a l’inici del segle és que aquest pensadors intenten reconstruir la teoria il·lustrada des de l’horitzó obert per Darwin però obliden que la ment humana està programada per sobreviure no pas per cercar la veritat, aquesta distorsió fonamental del darwinisme troba l’exemple més clar en la noció de meme que considera anàloga als fantasmals àtoms lògics de Wittgenstein.

2.       L’altre gran miratge és considerar com a compatible la visió del mon liberal i una ètica de caràcter cientista. La  tolerància fora necessària i injustificable en un món on els judicis de valors  fossin deixats als experts científics.

3.       La importància de Schopenhauer rau en el seu caràcter obertament anti-gnòstic atès que el gnosticisme, tot i que radicalment metamorfosejat, és el fons de gairebé tot el pensament progressista i il·lustrat

Gray sobre Mill

  Tres anys després d’haver tornat a Catalunya no m’acabo d’avenir a haver de dedicar una bon part del curs de segon, on molts filòsofs importants són gairebé omesos, a J. S. Mill (de fet, aquest any atès que cap alumne tenia interès a fer la selectivitat no ho he explicat). Segurament  per això em ve molt de gust  reproduir aquesta valoració feta pel seu compatriota Gray en el seu darrer llibre

Com he fet notar, Mill fou una excepció per no haver estat educat en cap fe tradicional. Pero com qualsevol altre membre de la societat victoriana de mig segle, els seus pensaments i sentiments estaven formats pel cristianisme. Quan insistia en què la moralitat no depenia de la religió, invocava una idea de moralitat que prenia prestada de la religió cristiana. Quan afirmava que la humanitat estava millorant, es recolzava a la creença que l’animal humà és un agent moral col·lectiu, una idea que també deriva del cristianisme. Cap d’aquestes observacions  por trobar recolzament la observació empírica que suposadament és la base de la filosofia de Mill.

(seven types of atheism, 36)

Ponsati

Entre l'allau de proparganda trobar algú que diu la veritat és reconfortant, parlo d'aquesta entrevista amb l'anterior consellera d'ensenyament

Insuficiència de la filosofia

Deixo a Gray parlar, tot comentant un llibre de Keith Lowe

A liberal rationalist disturbed by the persistence of unreason in politics, Lowe believes that progress can be made more secure by deconstructing myths. But not all myths should be demolished by rational criticism. Some express the better side of humanity, and may help us when we face the return of old evils. 

Set menes d'ateisme

         Avui acaba aquest curs que, per potser més d’un motiu, ha estat el pitjor de la meva vida. L’estiu apareix ara com un temps  de relativa treva i això m’hauria de permetre reprendre no l’escriptura, però si la possibilitat de fer alguna anotació de tant en tant. En el temps de silenci precedent han passat algunes coses, fins i tot alguna de bona, entre elles, l’aparició d’un darrer llibre de John Gray que vaig poder llegir a començaments d’aquest mes. El seu tema és l’ateisme, el títol en concret és “seven types of atheism”. Com em passa sovint,  aquesta lectura ha estat una font peculiar d’un goig molt concret, el de trobar-se amb un llibre que m’hagués agradat i que hagués volgut escriure. Gray és ell mateix un ateu però enfrontat a la major part dels ateismes que s’han donat a la història del pensament. Al capdavall, per ell la major part d’ateisme han acabat constituint-se en maneres de seguir sent monoteista i en aquest sentit ni Nietzsche, ni Marx constitueixen cap excepció. Allò que hom anomena ateisme ha estat generalment una substitució de l’ens suprem per la humanitat. En aquesta via estudia un ampli ventall de pensadors, començant pels que li mereixen una pitjor consideració, Dawkins  i els propagandistes de l’ateisme al començament d’aquest segle, fins a l’ateisme caracteritzat per l’odi a Déu que troba la seva millor expressió en el marques de Sade. Enfrontat a aquesta tradició els darrers capítols ens ofereixen la seva visió d’un conjunt de pensadors amb els quals s’identifica més,els que no han caigut en el parany d’adorar la humanitat. En aquesta llista s’hi troben Santayana, Joseph Conrad, Spinoza, Shestov i sobretot Schopenhauer, l’autor que millor ens ha ensenyat que no és possible pensar la història com un camí de redempció, cosa que li fa ser el descregut per excel·lència.

                                  L’ateisme, recuperant una terminologia que fa anys que no s’utilitza, no difereix especialment dels teismes més potents en configurar una filosofia de la totalitat,  pel contrari Gray pensa, com diu a la conclusió, que ens cal pensar més aviat en quins són els límits de l’enteniment humà, la qüestió que els aparents antagonistes tendeixen a oblidar. Això ens situa en una posició propera a un escepticisme que troba la seva millor expressió no pas en cap filòsof sinó en un novel·lista, sospito que molt poc llegit a hores d’ara, com Josep Conrad, la millor expressió d’una actitud que va molt més enllà d’un cert escepticisme clàssic, dels grecs antics a Descartes o Hume, que es limita a plantejar qüestions sobre la possibilitat del coneixement, pel contrari allò plantejat a les seves novel·les és el qüestionament del valor del coneixement, començant molt fonamentalment pel coneixement d’un mateix. No és estrany que sigui en Conrad, un mariner fonamentalment aliè a l’acadèmia on es trobi aquest qüestionament. Gray comença el llibre amb l’observació de que la insistència en el valor de la fe és una peculiaritat occidental, doncs és pràcticament absent de les altres religions, de la mateixa manera allò que finalment defineix el pensament racionalista no és al capdavall més que una altra forma de fe.

Loving

Vaig amb els alumnes de Sociologia a veure Loving, film americà de no fa gaire anys, que explica la història de Richard Loving i la seva dóna Mildred, el primer matrimoni interracial de l'estat de Virginia protagonistes d'un dur enfrontament judicial al tribunal suprem dels EEUU, el matrimoni interrracial estava prohibit a Virginia. Fou un moment decisiu de la lluita contra la segregació racial dels seixanta. Després de la projecció, mentre tornàvem a Castelldefels, comentem la pel·lícula i molts m'expliquen que veien inimaginable que hagués existit una prohibició d'aquesta mena en un país com els EEUU fa només cinquanta anys. Tot plegat una mica obvi però també, em temo, molt perillós. La inconsciència de la fragilitat de les victòries assolides les fa de fet més febles, especialment mirant un futur proper en el que res no està, ni pot estar, garantit.

Entusiasme i alienació

Llegeixo el llibre de Remedios Zafra, el entusiasmo. La descripció del llibre oferia una crònica de la classe que es pot definir com a precariat i especialment del sector femení, tot centrant-se en la gent que fa treballs creatius. L'autora barreja l'exposició pròpiament assaigística amb la forma narrativa d'una manera que fou segurament decisiva per guanyar el premi anagrama d'assaig. Personalment, com altres llibres guardonats amb el mateix premi, el vaig trobar una mica primet, però en tot cas ofereix una crònica que valdrà la pena tenir en compte per saber en un futur com hem anant fent. De fet, per raons de la meva feina, el que més em va cridar l'atenció va ser el títol i certament Shaftesbury és un dels autors que constitueixen un referent per a la professora Zafra. No recordo si hi és Marx, i certament no estaria de més, perquè al capdavall allò que explica el llibre és el caràcter il·lusori de considerar la cultura com un element d'alliberament. Més aviat, si la crònica de Zafra és certa, cosa que jo veig prou clara, la conclusió que cal extreure és que a hores d'ara l'activitat cultural i creativa és una forma especialment potent i insidiosa d'alienació; un substitut, només aparentment menys exigent, del que havia estat abans la religió.

diàgnostics vells per a problemes, més o menys, nous

Rellegeixo Sennett, la corrupció del caràcter, Aquesta relectura és fruit d'una tria agosarada i probablement equivocada, però vaig pensar que no és absurd que alumnes que s'han apuntat a un curs de batxillerat de sociologia, llegeixin un llibre de sociologia. Sennett és un home culte que en un mateix capítol pot citar Hesíode, Virgili o Picco della Mirandola. Noms del tot desconeguts pels meus alumnes, però també pràcticament desconeguts per una bona part dels nous llicenciats de graus com el de sociologia. En defensa meva, he de dir que alguns en treuen bastant del llibre. Jo també. Avui rellegia el començament del capítol sisè, en el qual parla de l'ètica del treball, la qual segons ell es basava en l'ús autodisciplinat del temps i l'aprenentatge de la gratificació postergada. No fa falta gaire més per descriure l'arrel dels problemes que tenim a l'institut i perquè els esforços del professorat, quan existeixen, són inútils. Des de petits eduquem els nens perquè estiguin sempre ocupats i sospito que aquesta autodisciplina només es pot consolidar des d'una certa experiència de l'avorriment. La gratificació postergada és tot el contrari del que proposa la civilització digital basada en la impossibilitat de la postergació.

qüestions religioses

Quan era petit m'amoïnava molt saber que el pecat de pensament era del tot equivalent, en les seves conseqüències, al pecat d'acció. Les maldats imaginàries eren jutjades per Déu igual que les reals. Després quan veia cine Sir Alfred m'ho va recordar nombroses vegades. Ara aquest vell principi teològic em sembla fonamental per entendre el meu malaurat, i catòlic sense possibilitat de redempció, país i de pas perquè als països com aquest les revolucions passen poc i de mala manera. Molts gent sembla convençuda de què és el mateix voler una revolució que fer-la.

qüestions pedagògiques

Les qüestions plantejades per les noves tecnologies en la major part dels casos es solucionarien i es podrien plantejar de manera clara, simplement atenent a la distinció que hauria de ser bàsica entre ciència i propaganda. El problema és que no és simple. Plató ja no se'n sortia i no hem millorat pas, la propaganda és molt pitjor del que ell qualificava com a opinió.

llistat

En una classe els alumnes em demanen quin, d'entre tota aquesta gent de la que parlo, em fa realment el pes. Evidentment ells en pensen en una figura concreta, cosa que possiblement és un plantejament massa tancat. No és la primera vegada que em feien aquesta pregunta i no l'havia donat mai resposta. Aquest cop si que ho vaig fer. Em va sortir una llista de cinc, no són pocs però realment no hi ha gaire més. Per ordre cronològic primer Plató, després de trenta anys segueixo pensant en l'enunciat de Whitehead que vaig descobrir quan començava a estudiar: la seva afirmació de que la filosofia occidental són els diàlegs de Plató i unes notes a peu de pàgina que constitueixen la resta dels corpus filosòfics. Després Descartes encara que només sigui perquè, mirant enrere, m'ho vaig passar bé fent la tesi, amb l'experiència intensiva de la seva lectura, tot i que la diferència amb el 92 és clara, els pressupòsits que suporten el dubte ja no són els meus. Spinoza també hi és, possiblement per allò que deia Alain de què tots nosaltres tenim la nostra filosofia i la de Spinoza. La puresa de l'ideal no pot ser menystinguda en un mon on queda tan poca puresa de qualsevol mena. Hume és una altra presència evident. Ha estat l'objecte dels meus últis estudis reals i la veritat és que a hores d'ara m'és molt fàcil trobar elements d'identificació no tan sols amb el seu escepticisme teòric, sinó essencialment amb el pràctic. No tindré ni temps, ni força, ni mitjans però allò que em sap greu del fracàs en la publicació del meu treball és no haver pogut contribuït a mostrar com Hume, més del que hom pensa, ens pot ajudar a pensar. Finalment Nietzsche, l'únic en molt temps que va entendre alguna cosa de Plató i en el que coincideixen amb més o menys intensitat els motius que trobava en el altres tres. Cap autor del segle XX, on quasi tot el que hi ha acaba tenint un cert punt depriment.

axioma platònic

Després de gairebé trenta anys de feina i quaranta de seguir la, diguem-ne, actualitat cultural m’atreveixo a proclamar un segon axioma platònic, perquè ell fou el primer en veure-ho, molt més segur i introntollable que el primer: tots els nens malcriats, de grans, es fan relativistes.

The Florida project

The Florida project el film de Sean Baker, és una història sobre la part més negra i amagada del somni americà. Tot i que no tenia gaire referències quan la vaig veure em sembla que és un film que val la pena per tres raons. La primera és la facilitat i l'elegància amb la que defuig el risc que sempre té filmar amb nens. Baker assoleix una interpretació dels nens convincent i gens empallegosa. En segon lloc, retrobar Willem Dafoe un senyor que no només és un bon actor sinó un tipus entranyable d'aquests que ara estan envellint amb nosaltres. El seu registre en aquest film no és el seu més habitual, una mica semblant en tot cas al d'Aflicció, però se'n surt molt bé amb un personatge que permet equilibrar moralment la història. En tercer lloc per il·lustrar perfectament l'aporia que cada any acabo plantejant-me amb els meus alumnes des de la discussió de la República platònica, tots els defectes de la institució familiar, i la pel·lícula ens mostra una de ben defectuosa, costa molt de pensar que n'hi hagi una alternativa millor.

xerrades de cafè

Dijous passo tota la tarda amb en JSC. Parlem de l'únic tema que li interessa i del que jo aquí no vull parlar. Però mai he tingut una sensació tan paradoxal de poder estar amb algú d'acord en tot i ensems en total desacord. Del nostre temps anem al passat i parlem del polític català més important de la segona restauració. Ara potser no hi ha gaire a discutir objectivament, però si el significat últim, si fou una desgràcia sobrevinguda a aquest país tan dissortat o, com jo em penso, d'alguna manera l'expressió fidel del que el país pot donar de sí. En mig una frase del president que cal retenir, “és millor tenir al marge els funcionaris, perquè és gent que no agraeix res”. Potser una mera anècdota o potser el programa de la nova república. En tot cas una sentència quasi tan sucosa, com la que vaig sentir d'un alt càrrec no fa gaire, tot justificant una arbitrarietat, “aquest és un país de persones, no de lleis”. Tots dos però estiguérem en això d'acord, és fins i tot preferible un país amb males lleis que no pas un país sense lleis però amb “bones” persones.

Stephan Zweig

Vor der mörgenrote és el títol del film de Maria Schrader que condensa en sis episodis l'exili americà de Stephan Zweig que va concloure amb el seu suïcidi a la ciutat brasilera de Petrópolis. Schrader ha fet una bona pel·lícula, fonamentalment pel to gairebé documental i la consegüent manca de dramatització. El suïcidi de Zweig no es presenta com la culminació d'un procés emocional, com seria allò més usual en una narració que culmina amb un fet d'aquesta mena, sinó que, després d'allò mostrat, el fet luctuós sembla més aviat reflectir una deducció que es segueix necessàriament d'unes premisses. Potser el moment on això s'expressa amb més brillantor és en l'escena final quan veiem com són descoberts els cadàvers i es llegeix el testament mentre el seus cos i el de la seva dóna romanen fora de pla, fins gairebé el final quan veiem el seu reflex en el mirall de l'armari.

En el temps que Zweig estigué exiliat no va escriure massa: una petita novel·la sobre escacs i la seva autobiografia Die welt von gestern. Vaig llegir aquest llibre fa quinze anys i recordo poc el contingut, sí la impressió de forta melangia que despertava per un temps que havia passat avall de manera irreversible. Crec que llavors estava d'acord i si ara ho rellegís, ho estaria més. Zweig va veure passar avall la gran civilització europea de manera ell sentí com irreversible i de manera no menys irreversible, jo en veig passar les escorrialles. El llibre fou un descobriment perquè jo no havia llegit res prèviament i recordava només el nom de l'autor de la llista de la col·lecció Austral, aquells llibre que essent nous ja semblaven vells.

Tanmateix aquest any a més de la pel·lícula he tingut una molt bona ocasió de fruir de l'ofici de l'escriptor vienès. El juliol al lliure es va representar la versió de Complicite de la seva novel·la llarga, de fet l'única, das ungeduld des herzens. El muntatge em va semblar brillant, com generalment ho són els treballs d'aquesta companyia, però després de veure l'obra vaig llegir-me la versió catalana de la novel·la i certament ha estat de les que més he gaudit des de fa temps. La novel·la compleix el requisit de no caure mai de les mans, però a més constitueix una de les millors il·lustracions narratives d'una teoria filosòfica. En un altre temps i amb alumnes motivats per la literatura seria una experiència apassionant i enriquidora llegir simultàniament aquesta novel·la i la Genealogia de la moral. No es pot explicar millor el verí de la compassió que Nietzsche s'esforçà en mostrar.

Moby Dick al Goya

Com molts altres moments de joia literària de la meva vida, li dec a J. L:.Borges el descobriment de Melville. Ni als cursos de literatura que vaig fer, ni a les recomanacions dels domèstics, o no tant, maîtres à penser del moment es feia mai algun esment d’aquest autor, que, d’entrada ,semblava un mer escriptor de novel·les d’aventures. Vaig llegir-me la traducció catalana d’ Oliver i després em vaig donar el plaer de la relectura anys després. Segurament no és prou, però temps hi ha el que hi ha. Per això tenia marcat en vermell des de fa mesos en el calendari el dia que hi aniria veure la versió teatral protagonitzada per Josep Maria Pou i certament no n’he sortit decebut, Tinc algunes dubtes sobre l’adaptació de Cavestany, perquè no sé si els espectadors que no hagin sigut lectors de la novel·la poden seguir-la del tot. De fet, no sé fins a quin punt això es pot fer d’una forma que  no resulti d’una manera o altra incompleta. L’escenografia en canvi sent relativament austera és prou eficaç per esperonar la imaginació de l’espectador. El centre de l’obra és beró aquest  Ahab que li dóna Pou l’oportunitat de fer un paper de gran lluïment. Bé tota l’obra em semblen commovedora el crescendo de l’escena final amb la seva fallida caça de la balena blanca. Pou fa una encarnació colpidora, i així ho va reconèixer el públic, de tot dolor inherent a la condició humana que potser vol expressar el personatge d’Ahab. L’obra no comet l’error de la pel·lícula de Huston, notable en molts aspectes però també banalitzadora  en forçar una lectura atea que no contradiu l’obra però que no és l’única possible i que sobre tot en el fons apel·la a una concepció banal de la mateixa noció de Déu, molt més banal que la de la tradició puritana on la frontera entre Déu i el dimoni, com s’esdevé a la novel·la i aquesta adaptació, resulta molt més difusa

sobre llengües

A classe d'italià la professora de manera entusiasta ens intenta donar pautes per tal de superar l'examen. Insisteix en prendre cura de la puntuació. Penso en quan de temps fa que no trobo una puntuació decent en els escrits dels meus alumnes. Crec que per un català, la dificultat més gran per a estudiar italià és, paradoxalment, la semblança del vocabulari que no t'incentiva a parar massa esment. Però això només és així si coneixes una mica del vocabulari català o castellà. Si el teu castellà o català és pobre surt més a compte parlar en anglès si et passegés per la península itàlica, com fan els alumnes que he tingut en aquestes ocasions. El tema de les llengües cada cop és més desolador. Als meus primers anys de feina, quan els alumnes feien COU, la matèria que tots aprovaven encara que el curs hagués anat malament eren el català i el castellà. Els terrors dels alumnes eren específiques com química, matemàtiques o física. No ha pujat el nivell d'aquestes assignatures però ara no són tan problemàtiques. Les que donen el nombre més alt de suspesos i que sovint suposen problemes insalvables pels alumnes són precisament el català i el castellà. La desaparició de la lectura com a activitat més o menys ordinària és un fet innegable de conseqüències inapel·lables. En el nostre cas el fet d'haver d'aprendre dos idiomes quan seriosament no s'utilitza cap no és cap ajut. No penso que el castellà mitjà dels meus alumnes sigui pitjor que els de Medina, però pels que tenen dificultats ho tenen força més malament. El fet és que tot i que no hagi plogut gaire, la immersió es va pensar en un context cultural que des de llavors ha canviat radicalment i que ningú ho ha meditat a fons. Cosa que s'hauria de fer si fos possible, que no ho és, perquè és impossible qualsevol diàleg amb les institucions, diguem-ne hegemòniques, sense l'afirmació entusiasta del dogma de l'èxit educatiu del sistema català.

cantant sota la pluja

És del tot tòpic, evidentment, però quan m’envaeix la tristesa i fins i tot s’anuncien sentiments depressius m’agrada veure un musical. No pas qualsevol; en realitat no em quedaria amb massa més de mitja dotzena, però en tinc prou. Ahir a la filmo feien no pas un musical, sinó el musical, singing in the rain, i a més no tenia cap reunió programada de cap mena a l’institut, la qual cosa ja és en si mateixa un motiu de joia, així que em vaig anar cap el raval. Sobre la pel·lícula, s’ha escrit molt i  no crec que hi pugui afegir gaire cosa. Potser recordar que l’origen de tot plegat era, en principi, fer un musical on es cantessin unes cançons ja velles. Tampoc crec que s’hagi subratllat gaire l’esplèndid treball que fa Jean Hagen. Tanmateix, els meus sentiments veient el film varen ser contradictoris, perquè només iniciada la pel·lícula vaig recordar que a més d’una de les millors pel·lícules de la història per a molts, singing in the rain era la pel·lícula preferida del meu pare.

El meu pare va deixar l’escola abans de complir els tretze anys, en canvi jo no n’he acabat de sortir mai. Les nostres experiències han estat diferents i  moltes no les varem compartir. Però ell i la mare, em van transmetre l’amor al cine, i en concret a un cert cinema que ara ha estat considerat com a clàssic, però que per ells tenia poc de clàssic. Malgrat tot el record aquest cop no va fer tornar la tristesa, sinó que em vaig sentir millor en saber que estava fent alguna cosa que a ell li agradava fer. No ens coneixem a nosaltres mateixos i em sorprèn encara comprovar el molt que el recordo.

diari

Fora d'anar al cine la veritat és que hi ha ben poques coses que em vinguin de gust o que sigui capaç de fer. Han vingut temps de massa grisor. Avui llegia al diari local, les perspectives per la propera festa i no cal insistir, l'atmosfera quan més va, es més irrespirable. I tanmateix, tampoc s'endevina cap lloc que pugui ser el que el nord era per a Espriu. La filosofia del país sempre ha tingut poca vida, però ara ja ja no li trobo cap pols. Podria refugiar-me a la feina i no és que sigui impossible fer alguna cosa que pugui tenir interès filosòfic. Els temes de la filosofia no han perdut atractiu ni poder de seducció. El problema és fer alguna cosa fora del model de parlar per parlar. Hom ha repetit molt que no hi ha temes filosòfics sinó enfocament filosòfic de temes. Però la inversa és certa igualment, sense una certa disposició de l'atenció i l'enteniment tot tema és banal. Si considerem que un professor de filosofia ha de ser transmissor d'un corpus cultural ben determinat, llavors la situació és més difícil perquè el grup d'alumnes que no són capaços de llegir un text és sense dubte el predominant. Només ens queda, per salvar algú, valorar la intenció.

Els papers del pentagon

Vaig ahir a la tarda a veure l’última de  Spielberg, els papers del pentàgon.  Tot i que no estaria en el primer lloc dels meus cineastes més estimats,  potser  ha estat al capdavall el que més m’ha acompanyat a la meva vida des de que era un nen d’EGB i vaig patir por de debò veient Jaws. No l’he seguit sempre, però especialment les últimes no mes les he volgut perdre.  Ahir m’ho vaig passar prou bé amb aquest film darrer. Tot i que el principi, on ens exposa la situació, no em va cridar especialment, cap a la meitat del film em vaig sentir totalment immers i commogut  per la història. Crec que Spielberg filma molt bé, però avui no vull fer tant una crítica cinematogràfica com parlar dels dos sentiments que m’ha inspirat la pel·lícula. D’una banda, com era el cas de la semblant però menys assolida Spotliht, la melangia envers un temps que existí, però ha passat i no podrà tornar mai més, atès que en les condicions econòmiques on es mou la premsa, una independència real és del tot inconcebible. L’altra és l’especial satisfacció que a l’espectador desinteressat li proporciona la contemplació d’una virtut en aquest cas el coratge, representat pel personatge de Meryl Streep i pel moment en què  Tom Hanks, afirma la veritat més fonamental però més sovint oblidada quan afirma que l’unica manera de defensar el dret a publicar és publicant. Una tautologia si voleu, però del tot oblidada en un  temps i un país on predomina la covardia i “el postureo”.

Loving Vincent

Loving Vincent és presenta com el primer film de la història pintat a l'oli. De fet, és una cinta de dibuixos animats format per més de sis milions de quadres, pintats per diferents pintors. L'estil evidentment rememora el del pintor holandès, però a diferència dels films precedents sobre aquesta figura no tracta de presentar la biografia del pintor, sinó que construeix una trama, en la qual el fill del cap de correus d'Arles qüestiona el relat del suïcidi. Cap altre pintor ha estat tant l'objecte de l'interès dels cineastes, cosa que suposo té a veure amb un tarannà especial d'aquest autor. La deshumanització de l'art de la que va parlar Ortega es pot entendre com un triomf definitiu i absolut de l'enteniment. En canvi, l'obra de Van Gogh amb independència dels valors estètics més o menys objectivables té un element emocional que desborda l'enteniment. Personalment, jo mai no he sentit tanta emoció en un museu, no sé si realment dir-ne estètica, com la que vaig experimentar en el museu homònim d'Amsterdam. Les obres estaven llavors presentades en ordre cronològic per mostrar l'evolució de l'artista, però allò que vaig creure copsar es quedava curt amb el terme evolució, tenia potser molt més a veure amb la noció de gràcia. VanGogh ha estat el més proper a un sant que ens han deixat els dos darrers segles. Segurament és aquí on rau el motiu més profund d'aquest interès tan persistent.

Religió i ciència

Dissabte passat vaig trobar un exemplar del Pais abandonat al tren i vaig veure              que Jorge Wagensberg ens oferia el seu punt de vista sobre la religió en 25 aforismes.  Tot i estar d’acord amb la major part de les coses que diu, em va cridar l’atenció la presència d’alguns dels tòpics més falsos del pensament  que, genèricament ,podem qualificar com a racionalista. Així Wagensberg presenta els seus aforismes amb una introducció general on vincula el sentiment religiós amb l’esclavisme, referint-se a la religiositat dels culpables d’aquest comerç vergonyós. Malauradament la realitat va ser una mica diferent. Com que vivia a Londres en la commemoració del tercer centenari de l’abolició del comerç d’esclaus, primer país del mon, recordo haver pogut seguir la qüestió i el fet és que els protagonistes decisius de la campanya contra l’abolició foren diverses esglésies cristianes, en nom d’una lectura molt evident dels Evangelis, encara que durant quinze segles ningú no se n’hagués adonat. Com que no he estudiat a fons la qüestió,  és segur que també hi col·laborarien filòsofs o pensadors laics, però de manera molt menys efectiva. El que em sembla indiscutible és que qui no hi era, era cap dels grans pensadors de la il·lustració. Com el llibre de Pontón ens va mostrar, el que tenen aquests pensadors de progressistes en un sentit modern és  simplement el nostre desig de què ho siguin.

Des d’aquest punt de vista potser no hauríem de ser tant taxatius sobre la nul·la aportació a aquesta cosa dubtosa que és el progrés  moral.  Certament si n’hi ha hagut, un de cert és l’abolició de l’esclavatge i aquí el pensament racional no du gaire avantatge  (de fet, l’esclavisme pot ser pervers però no forçosament irracional). La contribució de la ciència al progrés moral  em sembla que s’ha donat de manera indirecta. La ciència ha contribuït al progrés material i el nostre progrés moral n’és totalment depenent (dit d’una altra manera, dubto molt que en una situació de regressió material no es produís també una regressió moral).

Consideracions semblants es poden fer a les  afirmacions del sr. Wagensberg sobre la violència. La religió ha intentat donar una resposta a la violència (cosa molt més clar a l’Orient), potser no del tot reeixida, però els possibles substituts han estat segurament menys efectius, en alguns cassos i del tot irrellevants en altres.

D'altres agonies

Com el western, la filosofia també s'està morint des de que tinc una certa memòria, parlo de la filosofia com matèria del sistema educatiu. I aquí em sembla que cal ser menys optimista. La filosofia sí és alguna cosa, és l'aprenentatge de la llibertat i en el mon que estem construint per això hi ha molt lloc. Cal llibertat per dirigir la mirada i no es pot dirigir la mirada que està sempre fixada en allò immediat. Les coartades més immediates tampoc funcionen. La cultura general simplement ara mateix ja no existeix ni tampoc queda lloc per, com deia Lyotard, aprendre a llegir que no has llegit allò que has llegit. No serveix de res llegir Plató o Descartes si entenem que ens han de transmetre informacions.  

Three Billboards Outside Ebbing, Missouri

Quan vaig començar a anar al cine es parlava molt de la mort del western. Quaranta anys després fora exagerat dir que té bona salut, però no s'ha acabat de morir del tot. La darrera mostra ha estat la pel·lícula acabada d'estrenar dels tres anuncis (en castellà a las afueras i en anglès a Ebbing, Missouri). La pel·lícula parteix d'una situació força dramàtica, una mare desolada per la mort i violació de la seva filla i la incapacitat de la policia per resoldre el cas, per acabar en una tonalitat que ha permès a molts crítics parlar, amb totes les cometes que calguin, de comèdia. Tot i les reticències, fins i tot els més adversaris reconeixen que la pel·lícula mai no et fa perdre l'atenció, cosa meritòria si considerem que desenvolupa molt més una situació que no pas una trama. Martin McDonagh el seu director, ´és una figura fonamental del teatre contemporani britànic. Aquesta condició queda acreditada a la pel·lícula. Una de les raons per les que sempre manté l'interès és la qualitat dels diàlegs, oportuns i intel·ligents. Hi ha moltes coses que cal retenir de la pel·lícula. La més reconeguda serà sense dubte el treball dels actors. Francess Mc Dormand fa un gran treball, segurament més ric i original que el que li va donar la fama fa vint anys a Fargo. Ella ho explica dient que l'únic referent que tenir per fer el paper eren els personatges de John Wayne, doncs no hi ha herois femenins aïllats als westerns, però tot i que no es tindrà el mateix reconeixement, em sembla que cal destacar el personatge de Sam Rockwell, amb una interpretació capaç de mostrar vessants molt oposades d'un personatge, en principi menyspreable, però que acaba mostrant també la seva dignitat. De fet, el valor del film s'extreu, crec jo, des d'aquesta valoració de la figura del policia Dixon. La capacitat de mostrar alhora un panorama social i cultural devastador i devastat, allò que ve a ser l'Amèrica que vota Trump, i recordar que tanmateix aquestes persones tenen una dignitat més enllà de les seves profundes mancances. De fet, tornant al tema del principi. El western del tot no es pot morir mai, perquè del tot mai no es va sortir de la frontera i ara, quan més va més, estem tornant.  

His ladies man

Jerry Lewis ens va deixar el darrer mes d'agost. Jo estava viatjant per la illa de Sardenya i em vaig assabentar sentint la Rai italiana. Feien un programa de cine i van dedicar-lo íntegrament al còmic americà. El presentador feia una gran elogi però es queixava de la dificultat de fer un programa radiofònic sobre el cine de Lewis, ja que cap tall sonor li semblava adient per fer-li un homenatge. Lewis ha estat segurament de tots els humoristes del cine sonor, el més purament visual, és a dir potser el més essencial. El fet, però és que segurament duia més de vint anys, o potser trenta, sense veure cap dels films que va dirigir. N'havia vist algun quan em vaig començar a interessar pel cine sota l'influx de la crítica francesa que el tenia com un dels seus ídols. De nen, els pares no em duien a veure els seus films perquè no el trobaven divertit o més exactament, massa poca-solta. Crec que era una opinió generalitzada. La setmana passada amb retard vaig poder-li fer un petit homenatge assistint a la projecció de la filmoteca de Catalunya del seu primer film en color, His ladies man, i em van quadrar molt tots aquests records que no podia justificar. En primer lloc, perquè era tan estimat de la crítica francesa. Si alguna crítica no se li podia fer, era que el seu treball de posada en escena fou rutinària. Cada escena i cada pla de la pel·lícula respon a una voluntat creadora. La llibertar amb la que opera és absoluta, despreocupada de les convencions sobre l'espai, el temps o una trama narrativa que desapareix del tot a mitja pel·lícula. En segon lloc, Lewis es revela com un personatge especial. Amb un evident toc sinistre, poc sa, però uns registres d'actuació que probablement només han estat superats per Chaplin. En aquest film però, rodat en un dels colors més irreals que hagi ofert mai el cine americà, em dóna la impressió que aquesta dimensió sinistra no és només del personatge Lewis, sinó de l'Amèrica que estava a punt de perdre la innocència,

L'estiu de Kikujiro

                Reveig divuit anys després l’estiu de Kijujiro, una pel·lícula de la que només recordava que m’havia agradat molt fa divuit anys però que no havia tingut oportunitat de tornar-la a veure. De fet,  havia perdut completament la pista de Kitano del que no veia cap pel·lícula des de la seva, hurry for the filmaker, al festival de cine de Londres al 2008 (una mena de vuit i mig però  amb un sentit de l’humor diferent) Veig a la Wikipedia que segueix treballant però a menys ritme, ha fet ja els setanta anys, i aquests darrers films potser van arribar a Barcelona però no a Valladolid pel que recordo.

                   Als noranta fou però un director fonamental. El seu treball més celebrat fou Hanna-bi de la que recordo vívidament moltes imatges, però de la que no podria explicar clarament la trama. L’estiu de Kikujiro era un altre tema. Un canvi de gènere, on el protagonista seguia sent un jazuka, més aviat ximple, però no hi havia res de thriller. Quasi vint anys després el film no em va decebre. En un cert sentit ara mateix resulta molt d’agrair l’aposta de Tikano per la senzillesa en la planificació en un moment d’absoluta hegemonia dels moviments de càmera sense sentit i de la rapidesa del muntatge per a no anar enlloc. L’austeritat  de Kitano és gratificant  pel que té de reminiscència del cine més primitiu, i en alguns moments, en concret del slapstick

temps sense filosofia

Una altra cosa notable esdevinguda als darrers temps és un quasi absolut abandonament de la filosofia.  En els darrers quinze mesos n’he llegida molt poca i no n’he estudiat gens. Això, de fet, obre un període objectivament diferent de tots als precedents durant més de trenta anys. Un costum tan arrelat difícilment es pot deixar sense alguna mena de dolor i fora mentida dir que no trobo a faltar aquesta activitat, però tampoc fora exacte atribuir-lo a les circumstàncies vitals clarament adverses. La veritat és que la sensació és la d’una fe perduda. No tinc cap mena de dubte de què alguns dels llibres dels que parlem els professionals de la filosofia estan entre les produccions més importants realitzades per l’enteniment humà.  No tinc la sensació que res del que fem nosaltres ajudar a constatar aquest fet, a mantenir viva la possibilitat d’aprendre alguna cosa d’aquests textos. Treball real d’ocultació quan figura que hauria d’haver un desvetllament. Ja fa trenta anys vaig sospitar molt dels acadèmics que buscaven donar-me sobretot raons per a no llegir. Ara sembla que ni tan sols la possibilitat de llegir hi és. D’altra banda cada cop em costa més suportar l’excessiva importància que ens donem a nosaltres mateixos, tot oblidant que només assumint la nostra irrellevància real la feina possible podria tenir alguna engruna de sentit.

La mort i el nen

        Reprenem doncs, després d’aquests quasi dos anys de silenci. Han passat moltes coses, però la que més ara tinc al cap és la mort del pare.  Fa gairebé dos mesos i el sentiment de l’absència és molt potent, aclaparador.  No fora exacte parlar de tristesa, doncs valoro el patiment que la seva mort sobtada va fer-li estalviar.  Suposo que allò més precís que puc dir és que tinc la sensació d’haver passat a un nou estat, ja que en un cert sentit em sé mort. Al capdavall, el revers obligat de pensar que seguim vivint en els nostres fills és pensar que també morim una mica quan moren els nostres pares.  Aquesta és una idea que m’apareix clara i distinta, ara mateix. No sé jo si  la consideració hagués estat la mateixa, en el cas que  hagués experimentat això mateix fa vint anys. Llavors encara em prenia massa seriosament, potser no a mi mateix però si les coses que feia, per  adonar-me’n.

        Em veig així alhora sentint l’entrada a la vellesa i ensems un sentiment d’orfandat.  Des de l’ideal autàrquic modern hom podria considerar aquesta dualitat com a contradictòria.  En canvi possiblement no podria ser d’altra manera.    Penso, per convicció introspectiva, pel fet de saber-me en continuïtat amb el marrec que ara fa cinquanta any esperava els reis d’Orient, que Freud no anava errat quan a l’inici del malestar de la cultura, comparava la ment humana amb la ciutat de Roma. Res  no es perd, sinó que queda enterrat. El noiet no se’n va anar, ha restat ocult però  encara sent-hi. Per això al capdavall enfront d’un fet com la mort del pare no pot haver-hi diferència. Si tot això és cert, es segueix també que en el fons, i malgrat la meva admiració i fins i tot devoció per les Meditacions, Descartes anava del tot errat quan defensava les raons per les que calia dubtar.